Quatre substàncies - terra, aigua, aire i foc, com així ho entenien a l’ancestre món clàssic de les essències sensorials de la immediatesa –, quatre substàncies aparien el meu esperit: el llibre, l’espiga, la flor i el lligall.

Aquestes substàncies són signes i símbols ensems, apareixen i es manifesten d’una forma immediata, són a l’abast, però també cada una d’elles simbolitza el que jo pugui ser en el meu anar-me fent. Al llibre – ja sé, ara, que forma transitòria del bagatge dels esforços dels que m’han precedit – hi ha tot el món del coneixement, d’aquell intent de fer-me i fer-nos, els humans, en possessió del més preuat que hi ha: el món en el que tenim la sort d’existir. El llibre és saber i esforç per aconseguir-ho. El llibre va sempre amb mi i el llibre és sempre al meu entorn; si bé sóc conscient que aviat pot transmutar-se en un conjunt d’invisibles ones electròniques que, tanmateix, no m’abandonaran mai si les crido perquè assisteixin.

L’altre element – potser no seria aquest en l’ordre de la successió dels fets reals – és l’espiga, el nodriment, allò que em fa sentir humà totalment confós amb el sòl, la base i justificació del nostre ser aquí. L’espiga és allò del nostre pa de cada dia que aquí i ara sabem que l’hem de suar, l’hem d’extreure per mitjà del treball – si volem tenir llibres – que com a ens actius creadors a cada moment de la jornada indica que no som sotmesos sinó col·laboradors de la naturalesa. L’espiga i el llibre són indissociables, un no pot proclamar-se marginal a l’altre.

La flor; ah, la flor! No podem ni devem deslliurar-nos d’ella perquè és ella la que ens testimonia que l’esforç sempre té l’agraïment, l’escreix, amb el que la natura ens recompensa de tot el que fem amb ella i des d’ella. Quan cada matí obres els ulls, t’aixeques i mires enfora del teu aixopluc, la flor t’omple d’alegria, et diu que el món és un goig, que val la pena viure’l; que de tot el que et pugui succeir o et pugui afectar durant la jornada en la que obtindràs les espigues del teu esforç i els coneixements amb el que hauràs enriquit el llibre, al final i com resum et trobaràs amb la meravella inaudita, esplendorosa, sorprenent flor matinal. Flor d’un dia, cert, però és que cada dia té la seva flor, perquè tot és renovació, canvi, successió, però també joia i reconeixement de la tasca feta.

I en darrer terme, però no menys important i essencial, el lligam. Què és el lligam, què entenc i hem d’entendre per lligam? Per a cadascú tindrà la seva significació i explicació, però per a mi és la meva relació concreta amb el tros de terra en el que desenvolupo les meves tasques, que no són ni localistes ni localitzants sinó que són la manifestació de la meva responsabilitat de fer fructificar i donar a conèixer-me a mi i als dels meus entorns que el meu lloc d’existència és tan únic com el dels altres; i que és essent tots reconeguts com podem efectivament sentir-nos responsables de la tasca que cadascú porta a cap a la natura i el sentit, la dimensió, aparentment local, que és la que configura la totalitat del món en el que existim. El lligam és aquell signe, aquell element que designa, senyala, atribueix i indica que tot i cadascú som de l’indret en el que ens hem trobat existir per ser, i que tenim la joia d’expressar perquè formi part d’un conjunt total més ric.

En el meu cas concret el lligam és el signe, símbol i realitat que conjuntament amb el llibre, l’espiga i la flor em diuen que sóc català, que expresso el meu indret segons els seus trets propis i que té, per la història des del que l’han forjat els que m’han precedit, les quatre barres de sang, aquelles quatre ditades que són expressió de l’esforç i de la lluita per subsistir i per significar-nos entre els altres iguals.

Quatre, ara podem dir, elements d’estructura aparien el meu món: són els signes i símbols amb els que transito i amb ells significativament em relaciono amb i entre tots els altres humans. Per a mi és així, per a altres pot ser d’una altra manera; cada poble, cada idiosincràsia s’ho fa segons el seu entorn li indica i se significa perquè els altres el considerin i el respectin.

A la meva història personal el mes d’abril hi figura amb tres puntades que l’assenyalen. La primera és la del 14 d’abril de 1931, el dia de la proclamació de la República Catalana i, de retruc, l’espanyola; la segona és el títol i contingut d’un text de Lenin que a la història europea del segle XX va jugar un paper determinant i, en molts casos, decisori: les anomenades “tesis d’abril”. En tercer lloc, potser amb ironia costumista de càrrega francesa, el cèlebre poisson d’avril, un penjoll que implica tot plegat una brometa social. No sé si les tres puntades s’engalzen l’una amb l’altra o bé cadascuna porta en ella mateixa la duresa de la realitat i les conseqüències que se’n deriven.

Però anem a desgranar-les perquè cadascuna d’elles ha tingut – i continua tenint – un pes molt feixuc sobre les realitats polítiques i socials en les que es desenvoluparen.

Hem de començar per les “Tesis d’abril”, que des del 4 d’abril del 1917 (Lenin havia arribat el dia anterior a Sant Petersburg) el líder bolxevic anà donant a conèixer, just en el moment en què la revolució russa, ja derrocat el tsarisme, iniciava la seva consolidació. La tesi i síntesi dels textos leninistes és que “el poder ha de raure en els soviets” (els consells obrers, camperols i militars en l’estructura d’aleshores de la societat russa), autèntics portantveus de les inquietuds socials. El poder ha d’emanar de la base corporativa i dels estrats actius de la societat; no de deus puntuals indiferenciades i d’intenció homogeneïtzadora; cap superestructura imposada substitueix la dinàmica real de la societat. Lenin va endegar les arrels i el caliu de la companyonia laboral i familiar, forces nascudes de la imperativa necessitat de la subsistència; qualsevol altre plantejament resultava idealista i superflu.

“Tot el poder als soviets”, doncs. Molt bé; és un principi realista de direcció política. Però no fou només el líder rus qui se’n serví. Uns anys més tard, sota un altre nom, Hitler i el nacional socialisme alemany propugnà la mateixa tàctica: el poder l’han de tenir els sectors actius, dinàmics, de la societat; cal donar-los consciència de la seva força, imbuir-los del que representen. Com sabem, també es possessionaren del poder efectiu. El problema en aquests casos és la transició entre la força de la dinàmica social real (que molt sovint és d’absoluta passivitat) i l’absorció d’aquesta empenta per elits (normalment sota la designació de partit polític) que l’acaparen i la condueixen vers objectius unilaterals tan transcendents com aquells que la mateixa força espontània acabava d’obviar. S’ha de precisar i entendre que un membre d’un consell de base no és de cap manera un militant de partit, encara que a la definició de partit s’hi vulgui inserir la similitud. El membre del consell de base respon a la realitat de la que n’és partícip, mentre que el que ho és d’un partit implica i comporta l’orientació i interessos d’aquella agrupació.

Així arribo a l’altre element abrilenc que em rodeja: el del 14 d’abril de 1931, quan des del balcó de la Generalitat Francesc Macià proclama la República Catalana. En aquell moment la persona que tothom coneixia com “l’avi” recull i sintetitza la força representada per les persones que l’acompanyaven a aquell acte, persones que eren la presència de tots els consells de ciutadans de Catalunya. Macià no dubtà en cap moment que la força de la catalanitat no residia ni en esquemes ni en encaix en estructures preestablertes sinó en la simple presència com dinàmica social. Macià no necessita ni reconeixement ni vist i plaus per saber que la catalanitat era un fet, al marge totalment de les formes sota les que es pogués revestir. [Com sabem, el 17 d’abril vingueren els que rectificaren i legalitzaren la realitat]. És més, Macià sempre havia precisat que els esquemes estructurals organitzatius interns, que sempre cal tenir em compte si responen a realitats, es desenvoluparien a partir del fet de la pròpia identitat nacional.

El poisson d’avril tanmateix ha aparegut una i una altra vegada, desbaratant-ho tot, fent-nos sentir que les sinceritats normalment són bescantades. Haurem d’insistir: tot el poder a qui realment el representa, no als formalismes fantasmals.