Començarem amb un seguit de referents extrets dels evangelis, dels que ens en servirem no pel seu possible contingut religiós sinó perquè, tal com han travessat els temps, cal reconèixer que commocionaren les relacions entre humans convertint la dura justiciera llei del Talió i la implacable lògica del domini del dret romà en un triomf de la càlida estimació i de l’afectuosa tendresa envers el proïsme. Aquest ja llunyà nou horitzó de relacions humanes hem de reconèixer que implica un vell i arcaic reflex de com les relacions entre persones encara poden mantenir-se si s’obra i s’actua amb netedat d’esperit, no des de classificacions socials prèvies emanades de guerres guanyadores o vençudes i de l’imperatiu de castes de sang o d’ofici, com tantes vegades ha succeït des de la bàrbara antiguitat social i amb les que encara topem a la quotidianitat perquè la vida continua essent entesa como una depredació i no com un doll d’energies a disposició del que valgui la pena executar. Les faules, acudits o paràboles que volem recordar contenen exemplificats uns elements pràctics i tanmateix simbòlics difícilment explicables i comprensibles en declaracions programàtiques abstractes, la significació de les quals – aquelles petites sonores i plàstiques bombolles enunciades i narrades - tanmateix són l’exemple directe, sense recursos a cabòries enginyoses, molt sovint molt banals, de relats i novel·les actuals carregats de recursos enigmàtics per mantenir latent que el que és essencial en les relacions humanes és l’afecte, el respecte i la consideració de l’altre. No és la introspecció ni l’analítica psicologia la que ens descobreix que actualment la societat va extremadament mancada de respecte relacional.

Només és la conducta real, el comportament sense equívocs ni recursos psicoanalítics, el que pot estovar i fer viables les salvatges pràctiques socials en què actualment en trobem immersos. La meva intenció referencial al que he llegit i sento proclamar de la predicació de Jesús és només per posar en evidència la immediatesa a fer socialment front a les situacions humanes mancades d’afecte, d’estimació, de tendresa. Sense desconèixer, no ens enganyem tampoc, que només amb la pràctica d’aquests lenitius de comportament personal dels uns envers els altres hi ha la solució radical que, aquesta, ha de venir d’una altra pràctica com la de la transformació radical de les estructures amb què ens regulem socialment.

Res més meravellós que la conducta de lliurament al proïsme, en la fase brutal de les relacions humanes de domini absurd d’uns humans sobre els altres, que el que protagonitzà Gandhi. Envejable conducta exemplificada de respecte i amor humà de la Mare Teresa de Calcuta. Molt més serioses em semblen les responsabilitats de canvi social real de Vicenç Ferrer que entén que, més que consolacions, el que cal és donar consciència que amb l’esforç propi i l’enginy de qui el pugui aportar les situacions, per dures que siguin, es poden superar atès que quan el fet real és que quan hi ha algú – si gosa, fins aquí hem arribat – que truca a la porta, alguna motivació deu tenir, bona o dolenta, que tot pot ser, i que a la trucada s’hi ha de respondre amb l’equivalent exacte i necessari, no a la babalà d’espontaneïtats ni d’urgències, banals, fatals, egoistes i més aviat acomodatícies, gairebé sempre.

Les bombolles exemples que vull aportar són la de la samaritana que tot seguint la drecera del seu camí – no té perquè fer-ne una altra – veu arraulida en un racó una persona. Com que la situació li resulta insòlita, s’hi acosta i el que primer fa no és preguntar-li d’on ve ni on va sinó què necessita; no la qüestiona amb preguntes, per exemple, de si és andalusa, catalana o extremenya, sinó que li demana com la pot ajudar, ser-li útil. Entén que no ha d’intentar aclaparar-la o anul·lar-la sinó assistir-la en el que li sigui possible. Ensems l’arraulit no ha de veure en qui s’hi atansa la presa adient per robar-la, aniquilar-la, sinó aquella voluntat oberta d’assistència.

L’altra paràbola és la de l’adúltera, aquella dona en la que tots volen descarregar les pròpies ràbies i impotències. Quan passen els executors potencials del càstig establert per la llei prop de Jesús i aquest els pregunta on van tan enfurismats i carregats de pedres, els justiciers potencials li diuen que a executar el càstig aplicable a les adúlteres. Jesús horroritzat per aquell salvatgisme i manca total d’empatia envers qualsevol dels nostres semblants, els etziba: i qui és d’entre vosaltres que pot llençar en consciència la primera pedra? Els justiciers fan marxa enrere i desapareixen.

La tercera de les paràboles que em té meravellat és la del centurió romà. Aquest, en compliment del seu deure, vigila de prop les prèdiques de Jesús per si ofenguessin o menystinguessin l’autoritat de Roma. Però un bon moment s’acosta a aquell estrany discursejador i li etziba: “escolta Jesús; cura el meu fill, desesperançat ja de tota possibilitat de curació”. Jesús, estranyat per aquell comportament del centurió, li respon: “però si no conec el teu fill, ni sé que té”. I el centurió respon: “Jesús, jo només sóc centurió i quan dic a algun dels meus subordinats fes això, ho fa; i si li dic vés allí o allà, hi va. Tu, que pel que he vist, tens més carisma que jo i si dius que el meu fill es curi, es curarà”. Jesús, davant d’aquell argument, queda admirat per les segures conviccions d’aquell home i li respon: “ets meravellós, hom pot comptar amb persones com tu; el teu fill ja és curat”.

Els que se senten servidors públics, o són gent neta o són esbirros.

A mitjan segle XVII, en plena guerra de tots el anys que es vulguin per rapinyes territorials entre famílies regnant o poderoses, el gravador i pintor francès Jacques Callot fou qüestionat pel duc de Lorena, per a qui treballava, sobre què eren aquells magnífics traços aparentment inexpressius que recorrien les seves obres: “els morts de les vostres guerres, però representats així no puden”. L’estètica digeria bé els cadàvers. Tanmateix cal reconèixer que aquesta superació de la realitat no deixa de ser un recurs substitutori de les macabres representacions dels seguicis de la mort dels temps medievals i renaixentistes. Una mica, tot plegat, el que succeeix amb l’obra de Thomas Mann La mort a Venècia, en què la meravellosa, poderosa i bella estètica de la ciutat de l’Adriàtic ho engloteix tot: decadència, malaltia, feblesa d’esperit i malbaratament de recursos vitals, des dels carnavalescs als de traïdoria i falsedat social integral; bellesa i podridura ben units i integrats.

És així com entrem a la reflexió d’avui: el nostre extraordinari creador de formes – no dic artista plàstic perquè no sempre treballa a dues o tres dimensions i molt sovint la seva obra, dita d’art, sembla més aviat un balanç de resultats o un projecte d’intencions inversores sotmesos a un consell de direcció d’una empresa -, ens referim a Francesc Torres i el seu projecte actual per donar una imatge de Catalunya a les instal·lacions de la Biennal de Venècia. D’entrada, el projecte porta un títol ben bé de mercat o d’estadística: 25%. Tot seguit com elements hi incorpora 8 persones (cadascuna amb els seus historials i vivències) que viuen a Catalunya, que són de procedències geogràfiques, incloses les autòctones, diverses, i que actualment es troben sense feina. És a dir, que són expressió i representació d’una realitat, base, com suposa la cultura, i així ens ho confirma, que acredita el fonament d’una obra d’art; realitat objectivada per un observador qualitativament qualificat o reconegut. Perquè la situació i capmàs sigui una mica més propera a l’objectivitat, aquestes persones seran exposades al corresponent pavelló firal de la biennal veneciana conjuntament amb vuit obres d’art (ho són perquè han estat escollides entre les que posseeix el Macba, de Barcelona) que els interfectes segons gustos i ganes han triat d’entre les que els oferien, acreditades com a tals, l’esmentat centre. Tot això agombolat amb imatges fílmiques, declaracions expresses i muntatges per convertir-ho, si més no, en escenografia o, com també ara es designa, instal·lació. Una instal·lació tanmateix en què el que hi ha és i rau en i a la vida directa, la que respira, no la que es contempla.

Aquesta proposta de Francesc Torres s’apropa a les que a l’art contemporani es reconeixen com propostes de body art, art corporal, en què la intenció, el tema i el suport són la mateixa cosa: la persona física i els seus trets psíquics són els elements plàstics estètics a considerar. No és la primera vegada que un muntatge assemblatge d’aquest tipus s’inspira en la realitat social de Barcelona; el 2001, al port, i a l’empara de l’espai de Santa Mònica, Santiago Sierra ens oferí un assemblatge humà amb persones concretes i corrents que hi eren presents per l’exigència teòrica d’un objectiu estètic al servei de factors socials ineludibles: la immigració o la prostitució. En el fons vindria a ser una transferència d’espai i d’intenció – de l’espai considerat teatral a un altre considerat expositiu - del projecte teatral de Pirandello de l’any 1921 conegut com Sis personatges en busca d’autor. El que passa és que aquí l’autor, tot inspirant-se en la realitat, és el creador de tot el formalisme que s’ofereix com obra d’art.

La qüestió que aquí desvetllem és en quina mesura una història personal esdevé en el seu simple relat i gesticulació, si s’hi acompanya, el que en diem una obra d’art; ¿o esdevé tal pel tractament, la metàfora, amb imatges bàsiques i complementàries que construeixen l’acció? ¿L’acció per si sola esdevé art sense necessitat de l’aura amb què l’emmotlla l’aplicació de recursos de muntatge, d’artifici? Entenem que una obra d’art més o menys és una transcripció en un suport o mitjà diferent de la realitat mateixa que l’ha generada, atès que no és possible ser present davant d’una satisfacció o d’un desastre amb la mateixa qualitat i percepció transferida al que en diem art, artifici, arranjament, ser amatent a les indubtables trames d’enginy que ho converteixen en obra d’art. Sentir els gemecs d’una tortura horroritza, però veure-la representada provoca ensems emoció i reflexió. Fellini va mostrar com els plors d’una nena atemorida feien riure, però vistos al Guernica, relatats en un poema o projectats en pantalla, encotillats en un formalisme, encongien l’ànima. ¿Es tracta de convertir psicodrames existencials en plantejaments estètics que desemboquin en revoltes o resolucions socials?

¿Seria el brechtià "distanciament" el que provocaria la transsubstanciació de la realitat en art i, des d’aquest, se’n generaria la captació, la identificació emocional? És possible, verifiquem-ho de nou. Però treiem-ne també conclusions: aleshores, ¿ no podríem fer ja la revolució social entenent que la realitat és una obra d’art i així podríem ja intervenir-hi i muntar-la com creguéssim? No és una broma, pensem-hi; potser podríem començar a encaminar els fets pels indrets que calen.

Tanmateix, si suprimíssim les realitats socials, desapareixerien les obres d’art? Em sembla que totes les que s’han fet fins ara d’obres d’art continuen vigents, malgrat que n’hagi desaparegut la causa o el motiu.

Són qüestions que, si es plantegen, cal prendre en consideració.

Potser ja entenem els mots pel que diu el diccionari (instrument de domini) i no pel que signifiquen a la realitat; potser ens caldria acostumar-nos a captar-los a la manera anglosaxona, en relació al context, que és el que els defineix; ben cert, assistits, entre nosaltres, de les rèmores històriques que comporten – la història de nosaltres mateixos - que, per alguns set sous desconeguts però reals, han arribat més o menys útils fins ara. No és un discurs banal, aquest; el filòsof alemany Wittgenstein ens va advertir que els mots són representació i expressió del que existeix i, sinó, generen el que diuen.

Aleshores si parlem de crisi automàticament aquest mot ens remet a l’advertència de que hi ha una situació social que hem de resoldre, que implica decisió a prendre (que aquest és el sentit del mot). Però per saber sobre què hem de decidir cal prendre en consideració la circumstància a la qual el mot s’aplica i, obvi, actualment, bàsicament el mot crisi no l’apliquem – que també ho podríem fer – a situacions psíquiques de consciència sinó que el referim a qüestions de dinàmica social, a estancament de mercats. Aquest és el context actual del mot crisi: que la societat de consum a la que ens hem instal·lat, els condicionants de publicitat i propaganda, que ja va dir Galbraith que també intervenien a la dinàmica social i n’eren decisius, ha arribat a tal grau de pressió que s’hi ha produït la saturació d’estris destinats al consum, i el ritme necessari d’adquisicions per mantenir-ne la dinàmica ha quedat romput, trencat, causat, asfixiat, tanmateix, pel benefici fàcil especulatiu del sobrepreu, que ha acabat estrangulant la demanda social. Conseqüència: els stocks han aparegut ràpidament i ha quedat anul·lada la possibilitat de circulació i, ensems, feta inútil una producció continuada, circumstància que acaba paralitzant l’aportació necessària de nous productes exigida i imposada per la força de treball – els obrers, treballadors, empleats o com se’ls vulgui designar –, aportació que queda suspesa i estroncada per saturació de les possibilitats de circulació del mercat. És aquí que ens trobem davant la crisi i és aleshores que el mot pren plena vigència: cal resoldre la situació. Però el cas és que sembla que un mot impulsiu i transitiu que implica decisió, es pren com definidora essència paralitzant i estancadora dels stocks que hauria d’eliminar (stocks de productes de tota mena, incloses les vivendes). Davant d’aquest Molock tots els especialistes en economia es dediquen a verificar no com sortir-se’n, sinó què fan davant la paràlisi del mercat. I comencen els ajustos i les retallades.

Si la crisi ve donada per la presència real d’excedents no consumits, aleshores el que s’imposa és trobar una dinàmica de circulació i no procedir a la inversa, retallar les possibilitats de solució reduint els salaris que provocarien les vendes, avivarien el consum. En lloc de retallar les possibilitats adquisitives el que s’ha d’incentivar és el consum i, aquest, només es pot aconseguir per mitjà de rebaixes en els preus de mercat dels stocks (capgirant, alguns economistes i polítics són tan “llestos” que fins i tot proposen que els rics gastin més sumptuariament).

Però si en línies generals tothom ja té del que s’ofereix o si la renovació el que aconseguirà no és res més que augmentar el volum de la deixalleria, fins i tot la del totxo (milers de vivendes es van abandonant, per impossibilitat de fer front a les despeses que impliquen), cal induir o deduir que la qüestió i producció dels stocks obeeix a quelcom diferent que el que plantegen els productes de consum. En la circulació de la mercaderia estricta s’ha seguit la llei de l’oferta i la demanda; com més s’incrementava la demanda més forta i alta de preu era l’oferta, fins que s’ha arribat a estrangular la llei pels altíssims preus a l’alça. Conseqüentment, s’ha estancat la producció i ha desaparegut la demanda. Per aquí també hem arribat a la crisi: stocks sense sortida i la conseqüent directa: paràlisi de la dinàmica social.

Fins ara no hem parlat en cap moment de l’especulació financera, de l’enginyeria de les finances, aquelles que es mouen no sobre la producció real sinó sobre uns guanys, uns beneficis, que es produiran per la compravenda no de productes sinó de diner i, encara, diner virtual, no diner basat o recolzat en alguns productes resultat d’un treball efectiu, sinó diner de producció artificial segons convingui als especuladors. Diner de la política financera que ha pres el poder; diner que no té altra base que un contracte especulatiu o una norma legal que afavoreix negocis i beneficis al marge de tota realitat efectiva perquè se’n refusa la verificació.

Aleshores ens adonem que la crisi actual no reposa sobre la producció sinó sobre l’especulació, sobre el no res d’unes finances que no financen realitats. Parlen de bons de crèdit; crèdits? Només tenen base en especulacions especulatives. Buidor de mots.

Es diu que la dinàmica del mercat la dóna la iniciativa; ben cert, però la iniciativa sobre la realitat, no sobre l’especulació fumosa. És clar també que a l’èxit de mercat intervenen molts factors, alguns d’ells espuris, impropis, però si no tenen base acaben diluint-se, desapareixent.

Davant els indubtables stocks provocats per l’egoisme especulatiu, per créixer de nou cal abaratir al màxim el que ja existeix, desviar-se de les orientacions saturades i emprendre animosament els nous camins que han d’evitar tanta deixalla. El món es ample per a noves ocupacions per tothom.

Així començava Ciceró la seva cèlebre pèrdua de paciència (les catilinàries) davant les insolències a la ciutadania i a les estructures polítiques portades a cap, cap als anys -60 de la nostra Era, per un pretès hàbil patrici romà anomenat Catilina que es volia possessionar del, i mantenir-s’hi en, el poder a Roma. No és aquesta la història que ens interessa ara, que té els seus alts i baixos i que de digne només en conserva l’oratòria de qualitat que es generà en les trifulgues, sent un exemple els mots que encapçalen aquest blog: quosque tandem Catilina abutere patientia nostra ... Fins quan o fins a quin límit, Catilina (falsari intrigant, inepte, incapaç, trampós), abusaràs, creuràs, que la nostra paciència t’aguantarà?

En aquesta ocasió, tanmateix, no es tracta de cap curs ni lliçó de retòrica sinó de que als ciutadans de Catalunya, de la península Ibèrica, d’Europa en general i, també, de la major part del món, els que ens dominen – o creuen que ens dominen – són capaços de continuar-nos engalipant amb la seva retòrica únicament verbal i mal girbada d’encanteris sobre les realitats que pensen oferir-nos des de la seva prepotència del domini, creuen, democràtic, però en realitat d’estructura de classe gremial (afinitat mental per incompetència), assolida fent passar per democràtica la transmissió d’interessos de clan; en el cas de l’Estat espanyol, ben segur vetllats pel poder militar, l’església, els terratinents i el feudalisme bancari.

Els que es fan dir – i es creuen – governants nostres són subjectes sense perspectiva, providència ni prospectiva. No veuen cap endavant - i si miren tampoc se’ls hi manifesta res -, no senten les possibilitats creadores de la gent, no s’adonen que el segon principi de la temuda termodinàmica – el de l’entropia –, si se sap agafar degudament, es converteix en positiu – com succeeix a la natura viva, al cos humà i a la ment - atès que les condicions de replegament esdevenen el trampolí del salt endavant (com ho realitza el nostre cos que, primer, ho assimila tot i, després, tot seguit, procedeix a la gran expansió energètica creativa).

La gent que creu que ens governa i que ens enfanga amb lleis de tota mena, absurdes, inoperants, generadores d’al·lucinacions de paranoia vital, aquests organitzadors i pretesament ordenadors no miren vers el futur; la seva única concentració mental possible és el passat perquè és allà on veuen que tenen alguna possibilitat de ser coherents. Només cal anar per les planúries amb alguna que altra coma, turó o repetjó de Castilla la Nueva per verificar que allí des de finals del segle XV no hi ha altra cosa establerta i petrificada que la teologia del poder (les doctrines del poder emanat, petrificat i fet evident en les grans moles de les esglésies catedralícies i les mansions dels comanadors), per la que tot és ja preestablert i que només cal complir el que és expressament manat. Succeí així perquè ja amb ànim de domini es va arribar a aquelles terres, s’hi va mantenir i expandir per la barreja entre inquisició i domini terrenal i, dos segles més tard, amb la super benedicció de l’absolutisme francès (amb l’excepció dels il·lustrats i dels afrancesats) continuà fins que s’arribà als subtils, excelsos i inspirats versos de Campos de Castilla (1907-1917), d’Antonio Machado. Des de la teologia del poder només s’ha viscut amb la mirada endarrere i no veuen res per endavant; l’esdevenidor, pel que té d’alliberador, els fa por i espanta pel que pot tenir de no dominable.

Aquest text surt de la meva reacció personal davant de les proclames i dels discursos que dia sí i l’altre també, dins de la inoperància i de la incapacitat total de saber de què parlen i què volen dir, es permeten inundar-nos els polítics i la gent de lleis (quina vergonya que aquesta gent hagi oblidat que ells podien ser la consciència de la societat quan aquesta per diferents motivacions perd el nord i s’embolica per camins de molt poc proïsme). Els mots dels que se serveixen uns i altres per un pretès adoctrinament sobre conductes i comportaments no tenen cap substància perquè són mots atrapats a la babalà i deixats anar a la primera ocasió possible. Cap mot respon a la realitat; tot és teologia i el principi d’obediència, i al fons de tot, retornant a Machado, ens adonem que aquesta gent que ens vol organitzar són aquells que amb Los ojos siempre turbios de envidia o de tristeza, / guarda su presa y llora la que el vecino alcanza i que el mateix Machado sintetitza amb els aclaparadors versos de Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.

Obvi que no ens referim a una raça humana sinó a un determinat tipus de comportament social, propi dels que des de ja fa segles retenen l’estructura d’Estat a les terres que els mapes designen com d’España, terres que un dia aquells centres de teologia del poder organitzaren com dominades i que pel menysteniment amb què les consideraven i per la força de les armes mantingueren sotmeses. Però els temps i les voluntats transcorren, oscil·len i flaquegen, i el que semblava etern esdevé fonedís, sobretot quan es tracta de terres i gents. Els pobles sotmesos arriben al sadollament i l’etern s’esvaeix.

El llibre contra la TV? De cap manera; el llibre i la TV contra la insubstancialitat, això sí! La polèmica entre la lletra i la imatge és vella. Ja era present, vigent i amb intensitat entre els grecs i els romans; també ho és en moltes altres cultures, si més no en aquelles que separen el que s’entén com mental del que es creu que només és real, sensible, sensual, podríem arribar a precisar.

Es pot viure intensament només des dels sentits; és tal com viuen els animals, o almenys això és el que ens sembla, si bé també ens estem adonant que els animals tenen moments designables reflexius, estratègics per a l’acció, perquè sigui la més adequada, la que dedicarà menys esforç per al mateix objectiu. En el fons una cultura és això: l’acumulació de senderes, de vies ràpides per assolir el que és necessari o es pretén posseir o tenir: formalitzar amb la deguda equivalència la relació esforç-obra realitzada. Cultura és el control adequat de les funcions intel·ligents per possessionar-nos de les presències o formes que ofereixen les coses naturals, d’antuvi, i les artificials, d’enginy, tot seguit; és una representació de la presència externa de la qual establim o ens ve donada per l’equilibrada simbiosi entre mots, signes intel·ligibles i imatges.

Que la cultura es manifesti o s’expressi d’una o altra manera, mots, signes, atuells, és indistint mentre la cultura ofereixi la possessió del que creiem és real a l’entorn. Aquesta vella ocupació i preocupació occidental, compartida per algues altres cultures al llarg dels temps, ha cercat sempre que en tota acció hi hagués un efecte conjunt entre la intenció mental – concreta en un mot, sonor, escrit o significat – i la forma assolida o a assolir – els objectes ja existent o aquells altres que en seran el resultat -. Una cultura és sempre posseir, disposar d’una base relacional: les coses, les realitats són efectives si hi ha una base que les relaciona, que les connecta, que les fa les unes dependents de les altres. El que no és relacionable, no existeix; no arribaria a ser ni una nosa. I aquí ens trobem amb el que volíem indicar: que el viure implica existir, trobar-se en un indret, sentir que se’n forma part. Qui no hi experimenta no se sent afectat per la relacionalitat entorn, no pot ni assolir la qualitat de marginat; roman en la situació del no res, és res. Que és el que succeeix a les imatges descontextualitzades, que no diuen res; la màxima expressió que poden assolir és a la que se n’ha dit “de soroll”, indicatiu de que hi ha quelcom però que no esdevé significatiu, interactiu, que és un no res fins que assumeixi la relacionalitat.

Però passant ara als àmbits de la comunicació, els àmbits relacionals per excel·lència, la major part de la humanitat ha necessitat que per a tot mot hi hagués, correspongués, un objecte, una imatge, el referent. Aquesta necessitat és la que ha propugnat i provocat el desenvolupament de les arts de la imatge (diem arts perquè d’antuvi les imatges s’obtenien per mitjà de trucs elaborats per les mans). El desenvolupament correcte d’una cultura verbal necessita la presència dels objectes o imatges corresponents. Els artistes – mai tan ben dit i adequat – proporcionaven aquestes imatges. La pintura (modular), l’escultura (modelar), foren els resultats coherents sorgits de la necessitat vital de posseir les imatges primeres per, tot seguit, poder reproduir-les amb similitud per a una adequada difusió significativa. L’artesania d’antuvi, els emmotllaments, el gravar – la xilografia – successivament en serien els moments següents, fins arribar a les màquines reproductores digitals.

La degradada imatge televisiva de gasòfica deixalleria que la pantalla de TV ara ens ofereix cal rescatar-la pel discurs de l’adient paraula ennoblida, atès que l’instrument electrònic es troba al bell mig de la cruïlla actual de la comunicació: és la imatge que acompanya el mot perquè d’aquest se’n desprengui la dimensió precisa de la intencionalitat mental que conforma el complex comunicatiu. En aquest sentit el llibre n’ha estat fins ara la part textual, que sota una forma o una altra continuarà present i que resulta impossible que sigui anul·lada atès que és la que aporta, indica, orienta el contingut, el sentit i, en conseqüència, dóna dimensió, carrega la imatge de significació. La imatge necessita aquest acompanyament verbal, a no ser que es pretengui que el coneixement és una immersió immanent que ho impregna tot espontàniament. En aquests casos el coneixement com esforç existencial quedaria anul·lat perquè passaria a ser un acte vital – o també es pot dir mental - on només hi cal viure, sense intenció i intent d’esbrinar res; via similar a la proposada pels grans místics, però per la que a part del statu quo, el silenci o la mudesa, no es va a cap altre lloc.

El llibre, o el vehicle en el que viatgin els mots, ha d’anar sempre estretament i simultània, si bé separats, amb la imatge, atès que un explica l’altra i no són indistintament substituïbles; es complementen en l’autonomia mostrativa.

Cal vetllar per evitar que es rebaixi la dimensió i intencionalitat dels elements associats, imatge i contingut significat. El que se n’ha dit TV-escombraries és ofert a un nivell tan reduït de significació que, aleshores sí, la imatge esdevé autosuficient per ser entesa sense verbalització: pura instintivitat conceptual.

Les lleones, les truges i les hienes són animals de trets simbòlics però també reals que tipifiquen diferents formes de comportament i tolerància de la seva identitat respecte del que els envolta i, pel que ens interessa, respecte de les seves cries, la relació amb les quals és d’una mansuetud immensa referida a les seves bretolades. Els ho permeten tot: que les cavalquin, els mosseguin la cua, les orelles, les potes, i que mamin quan volen fins que se’n cansin, però quan se les treuen de sobre, s’aixequen i se’n van, fins que de no tot torna a començar amb noves manyagues i bretolades. La truja, mentre les cries mamen és pacient, quieta, reposada, però quan un dels garrinets la besa al morro per indicar-li que ja se sent alimentàriament satisfet, s’aixeca i expulsa sense contemplacions tots els altres. La hiena, ferotge, malfiada, sense altres atencions ni respectes que els estratègics per al seu objectiu vital, tanmateix té l’obsessió d’alimentar la seva prole i, per assolir-ho, porta a cap i suporta tota mena de sacrificis corporals. Aquests animals senten en ells el seu poder, i l’exerceixen, cadascú en els seus àmbits d’expansió natural; són tolerants només fins el punt que pugui afectar allò que nosaltres entenem, per projecció sentimental, la seva dignitat genètica. Dellà, no hi ha límits a la seva ferocitat.

Potser que si traduíssim aquest comportament animal en termes de comportament social podríem identificar-lo amb l’absolutisme, monàrquic o dictatorial. El rei Sol ho acceptava tot menys que es contestés la seva voluntat; el seu criteri, el seu punt de vista, la seva idea – que no opinió perquè en ell tot era asseveratiu – eren sobirans: el que li plaïa, era seu; no importava la procedència ni qualsevol altre possessionament anterior; la seva voluntat era la seva norma. Tanmateix això no impedia que no disposés d’assessors que l’advertissin sobre les qualitats, les novetats i les potencialitats del que encara no estava sota les seves ordres [fins i tot tenia sota les seves ordres un intendent per als seus petits plaers]; obvi, en la majoria de les ocasions la decisió reial implicava la realitat del botí: que el que no tens o et sembla que et falta ho pots aconseguir com botí, adquisició col·lateral.

Napoleó unificà i reunificà tots aquests elements, tolerància, mansuetud, imperi, satisfacció i/o goigs, com la plenitud del comandament, que a més es manifestava en accions i decisions portades a cap personalment o sota la seva responsabilitat; així s’ha dit que l’ala italiana del museu del Louvre és el resultat de rapinyes on fos sota la noció de botí de guerra, tanmateix sempre de qualitat, mai matusser, barat o insignificant. Trets que, de no posseir personalment, feia notoris entorn seu per la qualitat dels seus assessors i informadors que, de pas per indrets coneguts o no, feia reformar modificant-los segons les indicacions adients; com fou el cas, per indicació dels seus enginyers, manar consolidar les restes d’un gairebé enrunat coliseu de Roma i mantenir, així, dret i respectat el que en quedava dempeus. Napoleó només volia que se li reconegués la seva singularitat.

Tanmateix no tots els poderosos o ambiciosos socials tenen trets similars de conducta. Pel que fa al camarada Stalin el que més li plaïa era sentir la satisfacció del reconeixement del religiós vaticanisme del primum inter pares. Li era igual una cosa que una altra; la diferència la volia en què ningú se’l pogués mirar de reüll o amb sornegueria; fruïa quan podia posar en ridícul el comportament dels seus col·laboradors més directes; era el seu sentit del poder.

En totes les actituds exposades fins ara la possessió implicava de prop o de lluny la disposició indiscriminada, la decisió indiscutida, el desig satisfet i això obtingut com simple expansió de la voluntat, orientada a obtenir el que es volgués, sempre quelcom material, ostentós, evident, visible, extern. Objectiu que en el major nombre d’ocasions era objecte o provenia del botí, de la rapinya.

Però a l’actualitat ens hem instal·lat a l’altre cantó de la qüestió: ara el que es desitja, es vol, se sent el deler profund, és per la possessió de l’immaterial valor dels diners – el reconeixement social de que se’n tenen, de diners -, que significa que no hi ha límits a la possessió del que sigui ni quan sigui perquè el diner ho abasta tot seguit i immediatament; no calen ni botins ni rapinyes, simplement s’obté per mitjà d’una determinada quantitat de diner. El posseïdor actual no té ni la sensibilitat ni el desfici golós de posseir sensualment una cosa sinó només que allò és seu perquè és abastable per una quantitat determinada de diners. La possessió és més virtual que real – però no menys deletèria ni criminal socialment parlant –, una possessió de la que se n’ha absentat l’objecte, l’objectivació i el goig sensorial del plaer. Al nostre temps hem superat l’avar, que tenia si més no la necessitat de visualitzar, tactilitzar, sentir el “dring” del que posseïa; ara només és qüestió que ningú posi en entredit el reconeixement del crèdit social: la nova qualitat dels rapinyaires. El que és determinant és l’instrument que ho abasta, no l’acció ni la manera de ser.

És obvi que una poma és una poma i no és pas una pera; tanmateix, si tinguéssim algun dubte, el paladar ens aclariria de què va la cosa – ep!, sempre que el tinguéssim sa, en bones condicions fisiològiques i sabés (el cervell educat) a quines coses corresponen els mots-. Altrament ens perdríem en disquisicions que no ens portarien enlloc i cauríem en un dramàtic prova i error - el pragmàtic trial and error - els resultats del qual serien imprevisibles.

Fins aquí, d’acord. Però han hagut de passar molts anys perquè acabés adonant-me del que la meva dona ja fa molt de temps que m’adverteix: que el fred, de temperatura ambient, es mesura no en graus absoluts sinó sempre en graus relatius, segons la temperatura vagi de baixa o en augment. No és, no s’experimenta el mateix fred – o la mateixa intensitat de calor – si ens trobem a l’hivern o a l’estiu i, no cal dir, a la primavera i a la tardor no sabem mai amb certesa si fa més fred o més calor; tot depèn de si anem cap al fred o cap a la calor. És allò de la mínima respecte d’una màxima de calor – aleshores la sensació és de fred - o és la màxima respecte d’una mínima de fred – aleshores la sensació és de que avancem vers, sinó la calor, sí el bon temps -. A la primavera les sensacions mínimes són de fred; a la tardor les sensacions màximes són de calor. Dit altrament – i segons la psicologia atribuïda als gallecs de la Galícia hispànica (unes gents que és possible que per la seva ubicació geogràfica se’ls faci difícil apreciar si van cap al fred o cap la calor) que, segons que sembla si te’ls trobes en una escala d’un edifici de vivendes o de despatxos, no saps mai si pugen o si baixen -, enfocant-ho tot plegat davant d’una ampolla amb líquid, què hem de dir? Que la trobem mig buida o que ens sembla només mig plena?

Alguns responen que és una qüestió d’optimisme o de pessimisme; els que la troben mig plena són els optimistes perquè encara en queda de líquid per anar bevent; però si hi ha qui la vegi, o trobi, mig buida es diu que és un pensar pessimista, atès que tem consumir el que encara queda. O potser ho podríem plantejar a la inversa? Mig plena vol dir que s’esgota i mig buida que encara n’hi ha per anar tirant.

Francament no sé com resoldre la qüestió, però aquest és l’aspecte que presenta la realitat social i industrial del món actual. I és que potser hem de plantejar-nos la qüestió amb altres paràmetres, fixant-nos en quin és el context – la situació real que dóna la pauta i sentit al que succeeix particularment en cada i per a cada fet concret – per trobar la significació, solució i sentit del text (la implacable presència de les realitats vitals i econòmiques).

Si ho fem així ens adonarem que el sentit de les circumstàncies només l’aporta el context, la interpretació que donem a tot el que succeeix a l’entorn. El context determina el text (allò de què es parla dóna el sentit precís a cada mot); si no estem instal·lats en un context (l’atmosfera i ambient explicador i aclaridor del que en detall succeeix en cada circumstància i que dóna sentit als petits elements constitutius del que en diem realitat), si no sabem de què van les coses i les ordres i disposicions que les regulen, tot el que succeeix en un indret és un sense sentit, un desori, res té entitat, significació, justificació. Caos, que vol dir sense relació.

Però, és que podem negar la testarrudesa dels fets, la inflexibilitat del que passa? De cap manera, perquè els fets i coses si no es modifiquen continuen sent implacables, presents, demolidors, asfixiants o alliberadors. Però sí que podem començar a relacionar aquests fets aparentment immodificables i, en la relació i connexió, iniciar un sentit, una justificació, positiva o negativa; és aleshores que esbossem el context, establim el sentit del conjunt. Mirar el cel, observar la moguda social d’una ciutat, sense un propòsit, una intenció, és no veure-hi altra cosa que la caòtica incomprensibilitat. L’ordre, la significació, l’ha d’establir qui contempla, qui observa, qui considera la situació. Aparentment – i és realitat absoluta – el diccionari ens dóna el sentit dels mots; però són els mots, el reflex de les realitats, en una seva interrelació interpretativa, els que han donat coherència al diccionari. El primer que cal és encreuar els fets per crear realitats; després vindran les decisions de si és el que ens proposàvem o hem errat. Des d’on actuem actualment no tenim justificació si errem. El sentit sempre vindrà del context, de la globalitat; del sentit, la projecció, en som, doncs, responsables. La realitat és la que permetem, no la que ens cau a sobre.

Per quan qui no compleix la norma manada esdevé un sospitós, em plau aportar uns exemples de gent que ha sabut mantenir la creativitat personal dins dels rigors de l’estructura. La societat ho imposa fèrriament per mitjà de les seves trames, però els esperits lliures se’n surten per les tangents individualistes de la creativitat. Arrossegats per les derives de l’obediència social estricta però volent trobar aires diferents i, tanmateix, satisfer, per anteriors verificacions molt profitoses assolides, la curiositat per saber com anaven les coses, el dijous sant d’enguany vaig passar per l’església de Sant Felip Neri, dita de l’Oratori, a la Barcelona vella. Gaudí, a partir d’un cert moment i per complir amb les seves conviccions de consciència, la freqüentava cada vespre, anant-hi a peu des de la Sagrada Família.

La sorpresa meva fou que el sermó que s’hi predicava era estructurat i farcit amb al·lusions directes dels poemes de Salvador Espriu (avui me’n vinc al lloc pelat dalt del cavall del meu saber), versos que en la prèdica emergien amb ocasió i des de les prefiguracions pasquals adients a la jornada que se celebrava; el resultat era que hom sentia la desolació del poeta amb el seu “pessimisme angoixat humà i/o hispànic”, carregat de planys existencials que s’acordaven amb la situació de fet que hom experimenta darrerament en el viure quotidià: un saber que tot podria ser d’una altra manera però que hi ha una forçada visió negativa del gloriós fet de viure. Tant era així la impressió que em vaig fixar de nou en l’estructura de l’altar major: un passadís transitable i formós constituït per un atri de columnes verd blau recorregudes i fistonades per betes blanques, davant les quals quatre àngels dansants bellíssims exhibeixen unes puntuals formositats naturals traslluïdes des de les vestimentes d’embolcall, airoses i de joiós ritme, com correspondria a una societat que creu en l’esperança i no pas en l’angúnia del viure.

No voldria fer elucubracions sense substància, però aquest complex d’altar fou elaborat a inicis del segle XIX dins l’esperit d’un formalisme rococó, atmosfera amb dinàmica a la Bernini i mentalitat il·lustrada, i ho fou en el moment en el que els efluvis retinguts però innovadors de la revolució francesa i l’esperit del Napoleó a cavall entornaven la nova empenta d’una societat catalana ancorada al terrer.

El que en altres indrets era feixuc a Sant Felip Neri resultava ple de vida; El mateix sant hi era mostrat, en una escultura d’influència italiana de mitjan XVIII, emportada, gairebé dansant, amb el cor a la mà en clara al·lusió a que el que hi ha fora és també el que hi ha dins. Però tot plegat cal buscar-ho en l’estranya col·lisió entre l’innovador independent Sant italià i el màxim creador de formes Antoni Gaudí; allunyats en el temps però coetanis en sensibilitat i intencionalitat creativa.

Llegim el que el Pare Laplana, historiador modern de l’església de Sant Felip Neri, ens diu respecte a aquesta singular ordre coneguda com de l’Oratori. “... moltes persones que admirava (qui ho escriu) i moltes institucions que considerava interessants i progressives havien tingut relació amb l’Oratori o amb algun felipó. L’Oratori és quelcom més que una associació de sacerdots que viuen junts”. Per Felip Neri “no cal professar vots religiosos”; se’l segueix si hom s’hi sent unit pel “vincle de la caritat i de l’apostolat de cara al poble cristià, basat en obres de misericòrdia, predicació, confessió, música sagrada i el foment de la pietat popular”; cal també el “despullament de tot guarniment i d’insígnies de poder”. A més, la vessant barcelonina de l’Oratori implicava “secularitat, diocesanitat i catalanitat”, trets que l’allunyaven de qualsevol more hispanico. Els de l’Oratori de Barcelona se sentien estrictes i sòlids complidors dels objectius fixats.

Obvi, per Gaudí les aparents limitacions devien ser el signe del seu propi encaix espiritual: la capacitat creativa ell la sentia i la practicava constantment i completament, amb llibertat, compromís, reflexió i recerca total per voluntat i convicció; se sentia d’un grup humà amb el que comunicava i convivia estretament; s’adonava, també, que era una persona arrelada a un indret geogràfic i a una comunitat humana. Assistint a Sant Felip Neri gaudia en llibertat de les pròpies creences i del seu inquiet pensament personal i, ensems, les formes que l’entornaven li obrien amb mesura suficient les joies de l’estreta connexió de l’art amb la vida i de les seves espontànies simplicitats immediates. Anar a l’Oratori era verificar que complia estretament amb el seu compromís espiritual i creatiu.

No pretenc fer un panegíric de res; simplement em proposo comprendre perquè una persona de les qualitats i capacitats sensibles i intel·lectuals de Gaudí cada vespre cercava el recés a aquella institució coneguda com l’Oratori de Sant Felip Neri. Allí no s’hi practicava el sadisme de les estructures ni tampoc s’hi assistia pel masoquisme de les afliccions. Crec que Gaudí hi anava perquè s’hi sentia en pau amb ell mateix i lliure per fer el que cregués dins dels seus principis de creativitat. La seva persona no desitjava res més; era limitada però plena.

No sóc jo el que proposa el marc vivencial sinó que és la societat establerta la que el manté, i des de fa segles; és més, amb predomini a gairebé tot el món en el que si bé potser encara s’hi conserven alguns altres paràmetres per a les vivències i necessitats reals, tanmateix es recorre al paràmetre social occidental per establir els jocs financers o de comunicació que calgui.

La Setmana Santa, des de petit, era una setmana avorrida, trista, que tal com deia el poeta Maragall [a dimecres de cendra], fins i tot les noies boniques i ben plantades s’havien d’avergonyir dels seus esplendors rebaixant-los per no ofendre la dimensió i dignitat dels rituals que es celebraven. Recordo, tanmateix, una d’aquestes setmanes en un poble d’Andalusia oriental en el que mentre passaven cerimoniosos els passos pel carrer, al cap d’un cert temps de la desfilada i de les saetas (algunes d’alta qualitat estètica) entonades aquí i allà, a l’interior de les cases es menjava, bevia i s’explicaven acudits de tots colors. L’endemà, o en dies anteriors, havíem sortit o sortíem, vestits degudament, per carrers i places i recorríem fins a set aturades, pels sermons de les set paraules, les esglésies on s’hi impartien. És obvi que, tot plegat, era potestatiu, però els corrents familiars i les estructures socials n’imposaven el compliment. La societat no és un ens abstracte sinó un sistema operatiu generalment coercitiu.

Però aquest comportament no era res més que l’aspecte extern de la qüestió i no es demanava res més a la gent. Tanmateix ara, el que per a mi resulta interessant és saber què se celebra? Una cosa són uns hàbits i un comportament que els fa efectius i una altra és saber què hi ha al darrere de tot el que es fa i/o es diu. Ho he anat aprenent de mica en mica. La meva vida a París em va deixar pràcticament en llibertat de conducta: si volia seguir el corrent podia fer-ho; altrament podia passar-m’ho tot per alt i continuar com sempre o d’una altra manera, atès que no deixava d’haver-hi, socialment, uns dies de vacances respecte de les obligacions estrictament socials. Viure a Roma va ser una altra cosa: podia dar-s’hi la mateixa situació parisenca o bé enfrontar-se amb altres maneres d’entendre la Pasqua.

Em trobava, doncs, amb quatre actituds possibles davant d’un mateix fet social, el de la Setmana Santa: a la Península Ibèrica, la Setmana Santa és una setmana de dolor d’esperit (alguns dels nostres millors poetes i músics ho han glossat i jo ho he sentit en un assecament d’ànima personal); aquí s’entén com un sentiment de culpa de que alguna cosa no fem bé. Per una banda ens deixem anar entusiasmats – el dia de rams, l’entrada a Jerusalem (la ciutat dels Sants, dels escollits espiritualment i de totes les prerrogatives d’altre tipus que això implica) – i, per l’altra, la sortida catastròfica amb menyspreu per tot, de l’amistat, la paraula, de l’honestedat de comportament: la crucifixió. Amb un resultat col·lateral sobtat; la resurrecció, la possibilitat d’inici, una altra vegada, de tot un procés vital: ressurgam [el mot me’l van facilitar les revistes d’informació i propaganda britànica durant la segona guerra mundial; sembla que va ser l’únic fragment que va quedar d’un simbòlic vaixell anglès, l’Endeavour, en els més durs temps de l’inici de expansió imperial britànica pel món], ressuscitar. Una altra accepció, per deixar-la tot seguit de banda, és la natural, la de l’equinocci de primavera: la llavor que semblava morta, perduda, sobtadament esclata, s’obre i genera una nova entitat viva, una esperança per a la subsistència (i d’aquí tot el que se’n vulgui deduir de fets econòmics de producció, distribució i socialització de la subsistència): expansió, energia i vida. Que ningú s’escandalitzi, perquè la realitat del manteniment de la Setmana Santa simbòlicament em sembla que és aquesta.

Que és el que vaig trobar a Roma? A Roma per Setmana Santa tothom es felicitava; res de tristeses. Davant del contrast de comportaments respecte del d’Espanya, en preguntar-ho a la gent, aquesta em responia: la finalitat de tot el procés de la passió és la resurrecció; sense la veritat de la resurrecció tot resultaria inútil, va, no tindrien valor els sacrificis i l’esforç de les iniciatives. La vida és la creença constant en la resurrecció continuada. I això és el que els ocupants romans de Judea no varen comprendre de les hosts de Jesús. Per als romans, el poder, el domini, consistia en cobrar un tribut – dit de protecció - i deixar que la gent fes el que volgués mentre el paguessin. El Panteó, a Roma, era la concreció d’aquesta manera d’entendre la trama imperial: parlem de tributs, no de creences. Però si hi hagués qui ressuscita, escaparia al tribut en no constar al cens com nou nat i, així, escaparia com a contribuent.

El món occidental potser necessita encara conservar aquest tipus de comportaments biunívocs; permeten el sí i el no ensems; així s’escapa de les obligacions qui hi reïx. Simbòlicament, tanmateix, la resurrecció és gratificant i dramàtica perquè permet l’esperança en l’esdevenidor i l’ampli joc de “fet i amagar”, en el que ara ens trobem. Qui és atrapat ho és i, si no, s’escapa.

"Tant se val d’anar a l’escola; t’hi fan saber el nom dels rius però no t’ensenyen a nedar-hi."
(Zalacaín el aventurero. Pío Baroja, 1909)

Les circumstàncies i el que hi succeeix comencen a passar més ràpidament del que n’estàvem habituats. Del que comencem a tenir-ne ja més constància és que els mots no designen el que pensàvem – cadascú de nosaltres individualment – que designaven. Ho podem verificar en tots els àmbits; des del de la fotografia, que ja no són fotografies (impressions o escriptures provocades per la llum) sinó muntatges electrònics digitals – és per això que Fontcuberta ens pot dir “que les imatges es poden fer completament aïllades” del que fins ara enteníem com indissoluble i única objectivitat real -, fins al de la cuina (entesa com a font d’alimentació adequada), les menges de la qual ara podem trobar preparada i disposada pràcticament per engolir en qualsevol supermercat.

Recordo molt bé, encara no fa pas massa anys - però sí que ho dirà tota la gent gran – que una de les excel·lències que es cantaven de la cuina eren (a part de la qualitat, òbviament, dels aliments) els fogons i les marmites. Els cuiners eren reconeguts perquè sabien adequar el foc i els recipients amb els que coïen els menjars a l’especificitat de cada producte alimentari. Les flames sabien acaronar les diferents terrisses en què es cuinava cada producte, olles o cassoles que tenien les formes i mides que més podien convenir a cada aliment, recipients als que el mestre cuiner sabia, o feia dirigir, les formes curtes o allargassades de les flames i la seva intensitat calorífica en relació als productes, la seva procedència i els temps que per a cada un d’ells fos necessari fins assolir el punt exigit pel paladar degustador. Avui els aliments els trobem preparats, precuinats – només cal escalfar-los en un microones asèptic que, si és savi, sabrà, en relació al seu software, quan minuts calen per a l’operació que se li demani executar -, i per assegurar-nos que no volen enganyar el paladar, ens diuen que aquell brou ha bullit a foc lent les tres hores reglamentàries clàssiques i que les paelles d’arròs a la valenciana s’han fet a peu de cuina amatent, si bé unes quantes setmanes abans.

Però no trobarem cap cuiner, a qui aquesta professió li mereixi el respecte degut d’adequació de qualitat dels aliments, preparació i paladar del degustador – a no ser que sigui per avaluar i justificar un anunci del producte que una empresa dedicada a l’alimentació es proposa vendre –, que ens certifiqui que ens podem entaular a menjar, asseure’ns a taula no només per alimentar-nos sinó, també i ensems, per sentir les satisfaccions palatals i gàstriques que corresponen a una menja que ha de servir no tan sols per alimentar-nos sinó també per ésser conscients que a aquest món hi venim per gaudir de tot el que s’hi pugui produir.

Em ve a la ment aquella dita atribuïda a Descartes que, un bon dia, invitat per un gran senyor holandès a menjar a la seva taula, i mentre ho estaven fent els esmentats i algun altre amic i col·lega del noble, un d’aquests a l’observar que Descartes menjava amb gust i desfici el va qüestionar dient-li: “veig que els filòsofs també saben apreciar la qualitat dels bons aliments”. Descartes li va respondre: “ben segur, atès que el bon Déu no els ha creat només perquè els assaboreixin els curts de gambals”.

Tot el que he estat escrivint ara ja no sé si fa referència a la realitat o a la ficció; en parlar respecte de la cuina fins i tot la boca se m’ha fet salivera, però en sortir a la realitat del carrer, i per l’experiència que tinc entre record i imatge, tot se n’ha anat en orris. I em trobo de nou amb l’expressió de Fontcuberta – un dels experts més reconeguts sobre qüestions d’imatge – que em diu que “el realisme ara potser només és un estil, una figuració il·lusòria de la semblança”.

Anem, doncs, una mica més enllà: quan parlem, de què parlem? Del que diuen els mots o del que creiem que diuen? Si hem de jutjar pels discursos acadèmics (ens acabem d’assabentar que la seriosa RAE està aportant modificacions – justificades històricament i circumstancial, asseguren, per fer que la dita realitat s’ajusti als mots que ens pensem que la certifiquen -), pels dels polítics i pels de les institucions socials que ens entornen, els parlars que fan només tenen com referent les imatges a les que al·ludeixen atès que aquestes imatges només són elaboracions sobre altres imatges; totes elles elaborades pels instruments de l’oralitat i/o del disseny, capacitats creatives, aquestes, reconegudes als parlants.

Algun ingenu encara es pregunta: i allò de la veritat o de la mentida? Però, caldria dir-li: i què entens, noi, per veritat o per mentida? Si només ens trobem al bell mig d’imatges.

Esperem que algun dia arribi la trompada, si és que aquesta es reté de mostrar-se’ns en imatge.

[Afegim entre claudàtors que no som enemics de les noves ciències ni de les tecnologies que aporten; voldríem l’adequació entre instruments, mots i realitats.]