Blog (33)
A la societat global actual ens veiem impulsats a instal·lar-nos en un nou principi existencial: un viure acomodat a on s’està. Aquesta globalitat, tanmateix, té molts ressorts que vibren diferentment en un racó o un altre en funció i en relació als passats, encara inesborrables per ara, de cada contrada. Així, al que en diem occident imperen tres variants de l’existencialisme cru i dur a què la societat ha arribat: l’existencialisme dramàtic heideggerià en un cercar les tasques i raons ancestrals dels trobar-nos aquí, el sentit de la lluita (dasein); un existencialisme desesperat, sartrià, perquè el viure és un penar inútil que no condueix a res i acaba en no res; i també hi ha l’existencialisme messiànic cristià que entén l’existència com esperar pacient i resignat. La voluntat, però, mostra l’única existència vàlida.
Hem de senyalar encara dos altres existencialismes instal·lats fora del context occidental: l’hindustànic, voluntàriament o imposadament insensible a l’entorn natural o humà; l’altre existencialisme és l’oriental, completament abocat al sensualisme vital: viure és una constant complaença amb el que hi ha i tal com es presenta.
Tanmateix a les coordenades actuals del subsistir s’insereixen i s’hi tramen tres blocs condicionants dels diferents existirs que, a la seva manera, acoloreixen cada un dels existirs.
El primer és la producció industrial financera. Ara no es produeix per la subsistència, ni tampoc pels límits d’una línia raonable de consum; ara es produeix per obtenir, atènyer i assolir una alta rendibilitat. La producció ha de reunir els factors de baix cost dels productes obtinguts en relació a una alta rendibilitat atesa en un màxima i ràpida expansió de venda. Si no s’obtenen aquests dos topants, aquell tipus de producte no interessa i és abandonat. La producció és funció de la rendibilitat.
Els condicionants de la producció generen el tipus de circulació dels productes, que es converteix en un consumisme hedonista de satisfacció immediata. Es consumeix no per les necessitats ni pel desgast de les matèries o productes sinó simplement per la satisfacció del producte nou, insòlit i immediatament obsolet. El que importa de cada nou producte per al consum és que produeixi satisfacció del tipus que sigui, de possessió, de ser el primer en servir-se’n, de canviar-lo el més ràpid possible, de que doni complaences inèdites respecte d’altres productes similars menys abrandats o més tradicionals. Consumir és una despesa inconscient de destrucció accelerada.
El tercer condicionant en el que ens trobem o se’ns ha instal·lat a aquest món globalitzat és la possessió sentimental desencadenant de l’instint de poder. De tot el que hi ha a l’entorn, de res ens acontentem amb només mirar-ho, tocar-ho, servir-nos-en. En volem la sensació i satisfacció personal de la possessió; si no és meu, si només jo el tinc i en aquest sentit el puc mostrar, ja no interessa, cal buscar una altra cosa única. La possessió va associada al vector sentimental d’únic i exclusiu posseïdor. No ens acontentem de tenir un aixopluc, volem que sigui el nostre, que el posseïm en el sentit que l’altre se’n senti exclòs i que hi hagi de ser admès. Així per la casa, pel cotxe, per les robes (que han de ser úniques i personals), per les menges. A més volem la segona residència, l’altre cotxe, tots els complements de qualsevol estri tecnològic. La incapacitat o la impossibilitat dissimulada és el límit del sentiment de possessió.
De moment el que podem fer és constatar que tots ens hem convertit en existents, que ens realitzem, convertim en continguts nostres satisfactoris o insatisfactoris. La producció en funció de la rendibilitat perquè el preu de cada cosa és el preu especulatiu, aquell que permet mantenir-se o saltar immediatament a una altra producció més rentable. Un consum absolutament abocat a la promptitud i rapidesa del goig hedonístic, de satisfacció exclusiva. Finalment la possessió única i exclusiva, massiva si pot ser, és el que ho justifica tot. Així ens trobem: en un combat desbocat en el que el sentit de l’existir l’has de trobar a cada moment.
Aquest mot no és un signe qualsevol. Ha passat a simbolitzar una de les fites sociopolítiques amb les quals els humans ens anem dotant per sentir-nos el que el creiem que diu el mot mateix: respecte dels uns amb el altres dins i entre les convencions en què, per ara, anem construint la nostra realitat humana.
Schengen és el nom d’una petita localitat luxemburguesa emplaçada just en el punt en què el riu Saar aflueix per la dreta al Mosel·la, i que es troba territorialment i geogràfica en el punt en què políticament conflueixen i delimiten els antics tres Estats europeus coneguts per Luxemburg, França i Alemanya. Aquesta zona, com és obvi per les fronteres històriques i polítiques que acabem de senyalar, ha sigut sempre molt controvertida per les pressions militars i dels poders econòmics instal·lats a un i altre costat. Però un bon dia, en el funcionament del que ara ja en diem esbós d’una futura Europa política unificada i integral, la suara pacífica i tranquil·la localitat fou escollida per a que designés una Europa sense fronteres de cap tipus, que permetés la “lliure circulació de béns, serveis i persones” per tots els territoris que reconeguessin la convenció que establia el fet geogràfic i polític real de la Unió Europea.
L’atzar feu que, gràcies a un amic alemany - en Dominicus - que habita per aquells indrets, la meva dona i jo poguéssim visitar la localitat de Schengen i, ultra passar-hi un bon mig dia en aquell indret geogràfic, recórrer les dependències administratives europees que conformen la realitat creada des del 1990 com el signe de la confraternitat dels humans que fins ara ens hem sentit europeus. El tractat de Schengen permet que tothom sense cap altre signe d’identitat que la seva persona i, per ara, el document que ho acrediti, pugui sentir-se posseïdor de la seva persona i d’allò que el constitueix, els atuells que conformen la seva personal individualitat.
Doncs bé, la situació és tan vergonyosa de temps en temps que hi ha encara anacròniques estructures polítiques que es permeten suspendre aquella conquesta, entre els europeus, dels drets humans. Ho hem vist aquests darrers dies a propòsit de la reunió que la cimera del Banc Central Europeu ha celebrat a Barcelona. Les autoritats polítiques ens han anunciat a tot vent que vuit mil policies blindarien les fronteres, suspenent així el tractat de Schengen per garantir la seguretat d’aquells banquers. Precisament aquests dies jo personalment per qüestions professionals havia de travessar l’antiga frontera amb França per la part del territori català. Per fer-ho em vaig haver de proveir del passaport – garantia particularitzada que un Estat s’ha atribuït sobre la meva persona – i, consirós, anar-me’n cap a França temorós, com en el temps de la dictadura franquista, de que qualsevol arbitrarietat m’impedís exercir el que em pertany com persona i individu. Per sort, a l’arribar a la “frontera”, no hi havia res ni ningú que em tallés el pas i vaig passar tranquil; però ja m’havien espantat, m’havien advertit que jo només depenia de mi mateix si els altres m’ho permetien. Havien fet pols, diluït, si més no verbalment, una garantia humana que, per les nostres lluites continuades, havíem conquerit d’entre les barbaritats del passat.
Autoritats democràtiques, aneu amb compte: el que hem conquerit per llargues lluites contra l’arbitrarietat històrica no podeu tampoc vosaltres disposar-ne arbitràriament ni per comoditat. Schengen és sagrat en el seu sentit i significat: els humans som lliures per disposar del que permeti el nostre desenvolupament sensible i intel·lectual.
Algun responsable amb més sensatesa que altres sortosament va comprendre que si hi havia uns dirigents – amb títols i crèdits que ara no poso en qüestió però que deuen tenir alguna base democràtica – que s’havien de reunir sense entrebancs per parlar de coses que ens afecten a tots, ho havien de poder fer. I així se’ls va facilitar a Barcelona, un corredor de desplaçament que ho fes possible; com una ambulància.
Però Schengen no es pot tocar; en tot cas, ampliar-lo amb altres assoliments.
A la meva vida hi ha la memòria activa d’uns quant maigs; diferents dates del mes de maig, en diferents anys, en els que m’he trobat o he celebrat gestes o circumstàncies que ocorrien al mes de maig. No crec que el mes de maig, com qualsevol altre mesde l’any, sigui més propici per a res, sinó que la dinàmica de la quotidianitat i la que acaba imposant la història s’hi acumulen i, pel record de la meva persona, fan que trobi el maig especialment recarregat.
Començaré pel Primer de Maig: la Festa Internacional del treball. Recordo, ja de petit, que aquell dia tot estava tancat i res funcionava – com pels divendres Sant de la meva infància -. Una jornada festiva que més aviat resultava feixuga per als treballadors atès que gairebé no es podien moure de casa perquè tot estava tancat. Però hi havia una satisfacció en la celebració: era el resultat d’una dura lluita per assolir la jornada de vuit hores de treball perquè en romanguessin unes altres vuit per a la cultura i lleure, i les vuit restants per al repòs. L’obrer, el treballador, havia aconseguit la primera reivindicació seriosa a l’adinerat o al capitalista comprador a baix preu de la força de treball. Aquella jornada acabà convertint-se en la celebració per excel·lència del triomf del socialisme als països sorgits de la revolució russa del 1917. Però avui dia ha perdut la seva força evocadora de lluita i sacrifici perquè la idealització de la força del treball s’ha transformat en una satisfacció per tenir un dia més per fruir de la propietat personal d’un habitatge o d’un cotxe.
Hi ha també a la meva memòria de nen que estudia i viu un ambient el 2 i el 3 de maig, immortalitzats sobretot per Goya. A la meva infància aquelles dates tot eren glòries i sacrificis, orgull de resistència a l’invasor. Però el temps ha anat passant i sembla que potser la realitat resideix més en els símbols pintats per Goya que no pas al que s’atribueix als continguts. Els pretesos herois era gent aconduïda pels que no volien canviar res de l’estructura arcaica espanyola, com ho demostrà el que succeí immediatament després de la derrota dels napoleònics. Després de les excel·lències populars dels “Episodios nacionales” de Pérez Galdós vingueren les reflexions serioses de la gent del 98. Calia fugir de l’ensarronada nacionalista.
L’altre maig meu correspon als fets de maig del 1937 a Barcelona, en plena guerra civil contra el militarisme espanyol en armes. Les dissensions esclataven entre els que entenien que eren el poder constituït (Generalitat i PSUC-PC) i els altres que es creien més aviat un poder constituent (CNT-FAI i POUM); volgueren aquests mantenir la idea de la revolució permanent en lloc de la revolució per etapes consolidades. Aquella polèmica, que afeblí la capacitat de resistència republicana, encara és vigent avui: què s’ha de fer? Les societats avancen per un canvi de pell sobtat o bé tot ha de seguir un evolució desesperant pels que lluiten per uns ideals? El senderi desaparegué de les ments pensants i els aprofitats d’arreu s’empararen del poder efectiu: aquell que es fa respectar per la força que imposa la possessió de les armes. És la marxa bruta de la història.
Em queda encara un altre maig viscut, des del record o des de les entranyes: els fets de maig del 1968 a París. S’originaren perquè una actitud de fort compromís amb la societat, nascuda entre els ambients universitaris europeus en general però concretats a la Sorbonne de París, provocà que l’estructura policial de l’ordre estatal assetgés el símbol per excel·lència de la cultura i pensament francès, aleshores encara el far mundial de la cultura i la sensibilitat. El quartier Latin parisenc s’aixecà amb les barricades heroiques dels combats del XIX i, tot seguit, l’eco ressonà entre els estaments obrers més sensibles a les aspiracions d’una nova societat, produint-se una ideal unió entre universitat i poble, la ment i la força de treball foses i confoses en un pern indiferenciat. L’escomesa acabà sota la mà dura d’un De Gaulle que qualificà l’exaltació revolucionària de “merda de gos” (chien lie), però el record es manté com una de les vies possibles d’intentar realitzar una nova societat de la cultura de l’esforç manual i tecnològic i de la sensibilitat. Els surrealistes ja havien entès el 1929 que el surrealisme s’havia d’aliar amb la revolució social. Aquests són els meus maigs més sonats fins ara.
Quatre substàncies - terra, aigua, aire i foc, com així ho entenien a l’ancestre món clàssic de les essències sensorials de la immediatesa –, quatre substàncies aparien el meu esperit: el llibre, l’espiga, la flor i el lligall.
Aquestes substàncies són signes i símbols ensems, apareixen i es manifesten d’una forma immediata, són a l’abast, però també cada una d’elles simbolitza el que jo pugui ser en el meu anar-me fent. Al llibre – ja sé, ara, que forma transitòria del bagatge dels esforços dels que m’han precedit – hi ha tot el món del coneixement, d’aquell intent de fer-me i fer-nos, els humans, en possessió del més preuat que hi ha: el món en el que tenim la sort d’existir. El llibre és saber i esforç per aconseguir-ho. El llibre va sempre amb mi i el llibre és sempre al meu entorn; si bé sóc conscient que aviat pot transmutar-se en un conjunt d’invisibles ones electròniques que, tanmateix, no m’abandonaran mai si les crido perquè assisteixin.
L’altre element – potser no seria aquest en l’ordre de la successió dels fets reals – és l’espiga, el nodriment, allò que em fa sentir humà totalment confós amb el sòl, la base i justificació del nostre ser aquí. L’espiga és allò del nostre pa de cada dia que aquí i ara sabem que l’hem de suar, l’hem d’extreure per mitjà del treball – si volem tenir llibres – que com a ens actius creadors a cada moment de la jornada indica que no som sotmesos sinó col·laboradors de la naturalesa. L’espiga i el llibre són indissociables, un no pot proclamar-se marginal a l’altre.
La flor; ah, la flor! No podem ni devem deslliurar-nos d’ella perquè és ella la que ens testimonia que l’esforç sempre té l’agraïment, l’escreix, amb el que la natura ens recompensa de tot el que fem amb ella i des d’ella. Quan cada matí obres els ulls, t’aixeques i mires enfora del teu aixopluc, la flor t’omple d’alegria, et diu que el món és un goig, que val la pena viure’l; que de tot el que et pugui succeir o et pugui afectar durant la jornada en la que obtindràs les espigues del teu esforç i els coneixements amb el que hauràs enriquit el llibre, al final i com resum et trobaràs amb la meravella inaudita, esplendorosa, sorprenent flor matinal. Flor d’un dia, cert, però és que cada dia té la seva flor, perquè tot és renovació, canvi, successió, però també joia i reconeixement de la tasca feta.
I en darrer terme, però no menys important i essencial, el lligam. Què és el lligam, què entenc i hem d’entendre per lligam? Per a cadascú tindrà la seva significació i explicació, però per a mi és la meva relació concreta amb el tros de terra en el que desenvolupo les meves tasques, que no són ni localistes ni localitzants sinó que són la manifestació de la meva responsabilitat de fer fructificar i donar a conèixer-me a mi i als dels meus entorns que el meu lloc d’existència és tan únic com el dels altres; i que és essent tots reconeguts com podem efectivament sentir-nos responsables de la tasca que cadascú porta a cap a la natura i el sentit, la dimensió, aparentment local, que és la que configura la totalitat del món en el que existim. El lligam és aquell signe, aquell element que designa, senyala, atribueix i indica que tot i cadascú som de l’indret en el que ens hem trobat existir per ser, i que tenim la joia d’expressar perquè formi part d’un conjunt total més ric.
En el meu cas concret el lligam és el signe, símbol i realitat que conjuntament amb el llibre, l’espiga i la flor em diuen que sóc català, que expresso el meu indret segons els seus trets propis i que té, per la història des del que l’han forjat els que m’han precedit, les quatre barres de sang, aquelles quatre ditades que són expressió de l’esforç i de la lluita per subsistir i per significar-nos entre els altres iguals.
Quatre, ara podem dir, elements d’estructura aparien el meu món: són els signes i símbols amb els que transito i amb ells significativament em relaciono amb i entre tots els altres humans. Per a mi és així, per a altres pot ser d’una altra manera; cada poble, cada idiosincràsia s’ho fa segons el seu entorn li indica i se significa perquè els altres el considerin i el respectin.
A la meva història personal el mes d’abril hi figura amb tres puntades que l’assenyalen. La primera és la del 14 d’abril de 1931, el dia de la proclamació de la República Catalana i, de retruc, l’espanyola; la segona és el títol i contingut d’un text de Lenin que a la història europea del segle XX va jugar un paper determinant i, en molts casos, decisori: les anomenades “tesis d’abril”. En tercer lloc, potser amb ironia costumista de càrrega francesa, el cèlebre poisson d’avril, un penjoll que implica tot plegat una brometa social. No sé si les tres puntades s’engalzen l’una amb l’altra o bé cadascuna porta en ella mateixa la duresa de la realitat i les conseqüències que se’n deriven.
Però anem a desgranar-les perquè cadascuna d’elles ha tingut – i continua tenint – un pes molt feixuc sobre les realitats polítiques i socials en les que es desenvoluparen.
Hem de començar per les “Tesis d’abril”, que des del 4 d’abril del 1917 (Lenin havia arribat el dia anterior a Sant Petersburg) el líder bolxevic anà donant a conèixer, just en el moment en què la revolució russa, ja derrocat el tsarisme, iniciava la seva consolidació. La tesi i síntesi dels textos leninistes és que “el poder ha de raure en els soviets” (els consells obrers, camperols i militars en l’estructura d’aleshores de la societat russa), autèntics portantveus de les inquietuds socials. El poder ha d’emanar de la base corporativa i dels estrats actius de la societat; no de deus puntuals indiferenciades i d’intenció homogeneïtzadora; cap superestructura imposada substitueix la dinàmica real de la societat. Lenin va endegar les arrels i el caliu de la companyonia laboral i familiar, forces nascudes de la imperativa necessitat de la subsistència; qualsevol altre plantejament resultava idealista i superflu.
“Tot el poder als soviets”, doncs. Molt bé; és un principi realista de direcció política. Però no fou només el líder rus qui se’n serví. Uns anys més tard, sota un altre nom, Hitler i el nacional socialisme alemany propugnà la mateixa tàctica: el poder l’han de tenir els sectors actius, dinàmics, de la societat; cal donar-los consciència de la seva força, imbuir-los del que representen. Com sabem, també es possessionaren del poder efectiu. El problema en aquests casos és la transició entre la força de la dinàmica social real (que molt sovint és d’absoluta passivitat) i l’absorció d’aquesta empenta per elits (normalment sota la designació de partit polític) que l’acaparen i la condueixen vers objectius unilaterals tan transcendents com aquells que la mateixa força espontània acabava d’obviar. S’ha de precisar i entendre que un membre d’un consell de base no és de cap manera un militant de partit, encara que a la definició de partit s’hi vulgui inserir la similitud. El membre del consell de base respon a la realitat de la que n’és partícip, mentre que el que ho és d’un partit implica i comporta l’orientació i interessos d’aquella agrupació.
Així arribo a l’altre element abrilenc que em rodeja: el del 14 d’abril de 1931, quan des del balcó de la Generalitat Francesc Macià proclama la República Catalana. En aquell moment la persona que tothom coneixia com “l’avi” recull i sintetitza la força representada per les persones que l’acompanyaven a aquell acte, persones que eren la presència de tots els consells de ciutadans de Catalunya. Macià no dubtà en cap moment que la força de la catalanitat no residia ni en esquemes ni en encaix en estructures preestablertes sinó en la simple presència com dinàmica social. Macià no necessita ni reconeixement ni vist i plaus per saber que la catalanitat era un fet, al marge totalment de les formes sota les que es pogués revestir. [Com sabem, el 17 d’abril vingueren els que rectificaren i legalitzaren la realitat]. És més, Macià sempre havia precisat que els esquemes estructurals organitzatius interns, que sempre cal tenir em compte si responen a realitats, es desenvoluparien a partir del fet de la pròpia identitat nacional.
El poisson d’avril tanmateix ha aparegut una i una altra vegada, desbaratant-ho tot, fent-nos sentir que les sinceritats normalment són bescantades. Haurem d’insistir: tot el poder a qui realment el representa, no als formalismes fantasmals.
De profundis... tant d'horror i tanta de joia
Escrit per Arnau PuigSom producte i resultat de la cultura i dels sincretismes culturals en els que vivim i ens trobem immersos; és un encadenament sensible i mental inevitable si bé cadascú segons la seva circumstància personal viu el seu sincretisme que, a més, elabora en funció moltes vegades de foteses que per a altres serien insignificants. Però cadascú és aquell que creu que pot ser i així elabora el seu viure propi, intransferible i únic. Ho escric així perquè m’esborrona que puguem actuar en tant que vivents dins d’una cultura que cada cop més agafem només com pura decoració i teló de fons d’un escenari en el qual el que hi succeeix són autèntiques situacions còmiques o dramàtiques, que cada testa s’enquista per barret o s’empassa com pot o vol.
Fa uns quant segles – i així ens ho han contat, o ens ho hem cregut, o bé ho hem hagut de viure per la força de la pressió social – sembla que per aquestes diades pasquals, just en el moment en el que la natura esquinça la seva aparent insensibilitat de sudari hivernal, segons la societat en la que vaig néixer i ara em toca viure, va tenir lloc un fet que durant segles i més segles trastornaria i modificaria l’actitud de molts humans, fent-los entendre que aquí, en aquest món nostre, s’hi era de pas i en realitat ser-hi, existir-hi, era la prova perquè poguéssim ser dignes de compartir eternament el sentit radical del món i de tot el que hi ha.
Sé molt bé que tot pot ser pur historicisme, mites per donar fantasia i resignació a qui no se senti prou content de trobar-se on ara és. Però diuen que en el temps de l’emperador romà August – coincident amb el que en diem ara canvi d’eres (segles -I i I) -, quan les legions romanes ocupaven Judea, que coneixem ara com Palestina i Israel, per la simple circumstància de control tributari i domini territorial, varen fer uns cens de població per saber de quanta gent eren dominadors. Suposo que varen quedar convençuts de la informació fidedigna que reberen dels seus inspectors i procediren conseqüentment. Però uns anys més tard, potser en temps de Tiberi, s’assabentaren que en aquelles terres conflictives hi havia algú que, deien els d’allà, havia ressuscitat, havia deixat de ser mort, s’havia, doncs, escapat del cens i de les obligacions tributàries pertinents i, a l’Imperi Romà, ningú podia viure-hi sense ser controlat, encara que els romans només s’acontentessin en la constància del fet per les qüestions legals pertinents i deixessin que la gent visqués la seva vida íntima com volgués.
Doncs bé, aquesta resurrecció, que alterà la fiabilitat de les estadístiques romanes, es convertí al pas del temps en una manera d’entendre la vida que obligava a tothom a només vetllar per l’eternitat, desentenent-se del que aquí pogués succeir. El poder romà comprengué que se li escapava la legalitat reguladora i decidí unir esforços amb els responsables d’aquells singulars i escapadissos súbdits; optaren, doncs, perquè la qüestió terrenal i la transcendent s’acabessin confonent. Des d’aleshores en lloc de comptar amb persones comptarien amb ànimes, pacte que acabà ben consolidat a l’edat mitjana, on no només calia treballar per ser-aquí (existir) sinó també fer-ho per a preveure la manera de guanyar-se l’enllà. Amb aquesta implicació els humans dominats hagueren de trobar la manera de pagar dos tributs, el feudal i el celestial: dos poders constituïts, l’un vetllant per la consolidació de l’altre.
Els estigmes, resultat de la resurrecció - del pas de ser nombre a ser excepció -, són signe i indicació d’un passat esdevingut present de nou encuny, transcendent però ineludible, estigmes que obliguen i imposen responsabilitzar-se dels fets ocorreguts i aportar-hi l’explicació, justificació i reparació pertinents: assumpció amb responsabilitat històrica. Pres el relat en la seva seriositat, ressuscitar implica compromís; crec que així ho devia entendre Jesús. No sé com s’ho poden fer en altres cultures i sincretismes, però en aquesta occidental nostra la resurrecció és el clam que adverteix que els compromisos s’haurien de complir. Els artistes del renaixement en donaren fidedignes i compromeses imatges icòniques. Per a nosaltres, moderns, la transició resurreccionadora significaria transcórrer d’un destí (fat) que ens han fet a un projecte escollit i que volem elaborar per nosaltres mateixos.
Tot plegat, ben cert, poden ser només figures retòriques; el fet, però, és que som capaços de reconsiderar-nos i, en no perdre la memòria, traçar analogies i adonar-nos que res pot romandre inútil ni gratuït. Viure és assumir el que s’hagi fet i, pels mitjans que sigui, passar-ne comptes.
Qui hagi llegit aquest text pot, al final, esclafir de riure; però jo he viscut d’un cantó a l’altre del nostre àmbit vital les nocions d’horror però també les de la joia de la superació. El mite d’Anteu exigeix tocar sempre de peus a terra, però la llegenda de Peer Gynt saltar d’una cosa a l’altra des de la mateixa combustió. He aprofitat l’avinentesa per llençar una alerta: s’és responsable del que es diu i es fa; aquest és el compromís que s’adquireix a l’escapolir-se de la brutal realitat per mitjà de la resurrecció.
Estalvi i veritat, conceptes clàssics estructurals perduts
Escrit per Arnau PuigUs asseguro que no voldria anar pel món de desesperat perquè sé molt bé que per dir coses noves ho hem de fer, si volem trobar ressò, des de les que ja són establertes. Altrament no hi hauria comunicació possible. Naixem i aprenem del que se’ns diu que hi ha i, verificant-ho per compte nostre i amb el nostre criteri – que és l’acomodació personal que ens hi adequa – en traiem les nostres conclusions, que és el nostre estar en el món. Evidentment, no és un solipsisme, un estar sol absolut, sinó que, obvi, si les coses tenen sentit és perquè poden ser compartides, altrament la realitat seria un mirall que no tindria imatge, és a dir, una contradicció. Som perquè hi som amb els altres.
Doncs bé, aquesta necessitat de compartir per avançar em sembla que ens l’està proporcionant la mateixa realitat en la que vivim; ara bé en aquest punt hem de reconèixer que tot tremola, tot s’esmuny i que res del que crèiem és ja vigent; i que no som nosaltres amb la nostra acció qui ho canvia sinó que és l’acció generalitzada la que provoca els canvis i que ens hem de deixar emportar per, al mateix temps, reaccionar i proposar les nostres de conclusions perquè no només siguin vigents les que ens imposen.
Siguem clars; fins ara hem viscut – entre altres - de dues nocions que semblaven ben consolidades i estructurants del nostre món efectiu: la d’estalvi i la de veritat. Totes dues constituïen el nervi de la societat nostra que crèiem present; el món burgès i capitalista així ens ho ha fet creure. L’estalvi figura a la base de l’economia de desenvolupament: les comunitats, les societats, les famílies tenen com objectiu l’estalvi, l’acumulació del no gastat, per poder accedir a nous projectes i desenvolupaments, estalvi que esdevenia l’element energètic de tot futurible. Doncs bé, això s’ha acabat. L’estalvi s’ha convertit en un excedent que no té altra força que la que permeti especular no en projectes de futur sinó en equilibris d’increments i de pèrdues aleatoris al marge de les concrecions objectivades que es poguessin assolir: les obres a realitzar ho són en la mesura que proporcionin més rendibilitat, no que aportin més benestar o seguretat social. Assistim a la dinàmica sacsejada d’empreses i coses que s’inicien i s’abandonen tan bon punt no s’hi veu rendibilitat, increment d’excedents per a noves rendibilitats. No se cerca la consolidació de les realitzacions; només s’està amatent a la dinàmica del fer perquè permeti fer més. El repòs i la seguretat futuribles, però també impuls de noves empentes de l’estalvi, ha desaparegut.
L’altra noció que vull ventilar és la de “veritat”; aquesta també s’ha esmunyit de la realitat social actual. La veritat implicava que el que es deia i el que es feia era quelcom de consolidat: la cosa, el fet i la paraula eren i anaven indestriablement engalzades, l’una es tenia i era implícita en l’altra. Doncs bé, ara ja no és així; ara es permet que circuli la no veritat, la mentida – qualsevol discurs no consolidat a propòsit d’un fet o realitat -, perquè hom ha arribat a la consideració que és millor que així sigui, que imperi la mentida, perquè s’ha verificat que les preteses fins ara veritats podien molt bé ser extorsions forçades, no reals ni verificades, pures suposicions interessades, de que algun fet o cosa fos entès i acceptat com veritat perquè hi havia qui, o fes que, hi estès interessat per intencions o objectius al marge de la veritat pròpiament dita (adequació de cosa, fet i mot).
Els “estalvis”, fins ara constituents de la noció de progrés futurible de la humanitat, i la “veritat” han estat bandejats; els equivalents són – pels estalvis - excedents invertibles en nous excedents invertibles, pur joc especulatiu sense realitzacions consolidades, i la veritat acaba de ser substituïda per la mentida reconeguda perquè la societat mateixa ha arribat a la conclusió que el que s’imposa i importa és que allò que es diu, forçant-ho encara que sigui amb extorsions, s’adeqüi a l’objectiu perquè ha de servir el que es digui. En aquest cas la intenció final ha de donar sentit al procés anterior. S’és o no encertat des de la intenció o objectiu final.
No sé si l’actitud del voyeur – aquell que mira les coses des d’un angle no precisament el més adequat, ni observa el que passa des de la naturalitat des de la que s’accepten normalment les coses – és la que correspon o més escau a l’artista, aquell que es planta davant el que succeeix, el que sigui, i, sense formar-ne part, ni dels fets ni de la circumstància, observa amb interès i atenció màxima què succeeix en les agitacions que té, d’esquitllentes, presents al davant. Així queda ben palès que la intenció atorga personalitat i carrega de qualitats específiques l’actitud observadora del voyeur. El que veu el voyeur ni els mateixos actors dels fets ho poden percebre; el que percep el voyeur és totalment collita pròpia, són imatges que només rauen a la seva retinal ment i, si s’escau, mostrarà en altres suports: papers, gelatines, pel·lícules, cintes magnètiques, actuacions socials o aquells als que el voyeur decideixi transferir la seva propietat ocular i conceptual.
Normalment sempre s’ha dit que el voyeur era el que mirava pel forat del pany o que ho feia a través de l’escletxa de la porta mal tancada. Actualment pensem – i la gent de l’estructuralisme així ens ho van fer entendre – que el voyeur és aquell que en cercar l’angle de visió – l’angle de consideració -, no establert ni prefixat de les coses, obté de les mateixos coses, fets i circumstàncies una realitat inèdita que pot orientar vers un altre concepte del que és, s’està fent o succeeix. En aquest sentit el voyeur no seria el libidinós consagrat que cerca el seu propi plaer visual – quelcom del que només ell pot gaudir – sinó que el voyeurisme esdevindria una actitud fins a cert punt necessària per endevinar per on els altres ens volen fer prendre la realitat, volen que els fets els acceptem segons els convé. Ara cal posar-nos de banda: que comencin els actors la seva representació, que nosaltres, els voyeurs, ens anirem posant en els angles des dels que descobrirem les autèntiques intencions que, en aquest cas i contradictòriament a la pròpia definició de voyeur, no són una visió per goig propi sinó per descobrir a què realment juguen els altres i des de la nostra altra visió saber realment quines són les intencions no les del voyeur sinó les dels actors conformadors d’escenes. Encara que sembli estrany i curiosa aquesta accepció del voyeur, el que esbrina esbiaixadament la realitat per obtenir la seva i personal imatge del que succeeix, a més dels ja mencionats estructuralistes del tercer terç del segle XX en la seva consideració de les societats en les que vivien i de les que posaren a la vista el seu entramat de tripes no explicades (guerra freda per dinàmiques de possessió territorial, colonialisme, conquesta de la realitat mundial pels mercats financers i no pels dels productes reals), qui m’ha provocat aquesta represa de la visió d’excepció del voyeur ha sigut el pintor Francisco de Goya, que, per a mi, ha esdevingut, en tota la seva obra, cert, però en especial en els seus gravats, el gran voyeur del seu temps.
Goya per la circumstància de la seva situació social – contradictòria entre dos conceptes del trobar-se aquí vivint – gaudia del privilegi de poder veure d’esbiaix el que succeïa al seu entorn i això és el que plasmava a les seves obres: aparentment una realitat òbvia, evident, que no aixecava sospites de falsificació de fets o adulteració d’imatges, però, per la seva condició de distant de consciència i de ment, per l’educació intel·lectual de la que li era possible gaudir a través dels seus amics, inducció que li permetia veure en distanciat – com voyeur - la realitat entesa com objectiva des dels angles socialment oferts. És dir que creava, plasmava, a les seves obres les pròpies cremors de consciència, tot oferint-ne, només, jocs, diversions i els desastres naturals de les barbaritats que l’envoltaven.
En la intenció del seu mirar apareixia i es mostrava l’eròtica – el goig de poder oferir el biaix – de les realitats humanes i socials a les que assistia com espectador; no només captar la corrupció del fet sinó la intenció que la motiva.
El polític conseqüent podria ser aquell que es proposés plasmar el que una actitud voyeurista davant dels fets objectius pogués permetre-li d’entreveure què és el que realment s’ha de fer, plasmar, i no recórrer a la justificació de la falsedat establerta.
Tots som contribuents en la mesura que la nostra acció productiva, tant si és material com intel·lectual, genera un excedent que ja no ens cal utilitzar només per a la nostra pròpia subsistència i benefici i que podem posar a disposició i benefici dels altres, com succeeix en el nucli més reduït de convivència que és la família. Però també tots som aprofitats d’aquests excedents de producció en la mesura en la que ens en servim per organitzar o ordenar la comoditat de la nostra pròpia subsistència.
Però hi ha uns aprofitats que no són contribuents perquè al que es dediquen no és a produir, a aportar quelcom de real a la comunitat de béns, sinó a procedir i decidir la distribució dels excedents. Els aprofitats serien els administradors, aquells que hom designa o s’autodesignen distribuïdors dels excedents socials; la seva activitat no aporta res al cúmul social encara que potser, cal reconèixer-ho, amb les seves decisions creïn noves fonts d’excedents socials.
Però generalment els aprofitats – els lliurats a la gestió publica - són només beneficiaris dels excedents socials, només treuen profit propi dels excedents aportats pels altres. Dit amb altres paraules; només hi ha aquells que en vetllar i procurar per la seva subsistència generen uns excedents que poden ser utilitzats pels altres i aquells que no fan altra cosa que aprofitar-se’n, encara que en algunes ocasions sigui sota la figura contributiva de distribuïdors, d’organitzadors de consums orientats en pro d’unes intencions o d’unes altres. Comptades i debatudes aquestes realitats de comportament, cal concloure que no hem de confondre produir amb treballar; pot haver-hi gent que treballa però que no produeix.
Tot seguit volem mencionar unes quantes d’aquestes situacions de nul·la productivitat, encara que en el transcurs de la història hagin tingut un gran paper en tant que generadors d’una feina productiva aliena que els beneficia en el seu estatus. Ens referim a aquells estaments socials designats en els temps del feudalisme o de l’absolutisme com els dels ociosos (les oisifs); aquelles gents destinades només al consum del que es pogués produir, si bé, indirectament, en i per la seva ociositat provocaven que els contribuents incrementessin les seves tasques excedentàries i les desenvolupessin en direccions i orientacions inesperades. Hem de reconèixer que els oisifs provocaren un fort increment estrictament consumista que implicava, també, un desenvolupament dels mitjans de producció i la presència de nous excedents per a ser redistribuïts pels aprofitats.
De moment em plau referir-me encara a dues tipologies humanes més d’aprofitats: els que en altres temps en deien reis ganduls (fainéants) que només es justificava la seva existència per la cort que implicaven i les estructures armades inherents: un devessall de consums que havien d’aportar els contribuents, aquells que produïen més que el que consumien.
L’altra tipologia d’aprofitats que queda per tractar és la dels ungits, els carismàtics, aquells que només els justifica que diguin, que es diguin o es facin dir ungits per la transcendència, escollits, declarats inviolables donada l’arrel que atribueixen a la seva tipologia social. Aquests són encara més usurpadors que els mencionats fins ara perquè el que demanen, a part de ser obeïts i respectats en la seva persona física, és que només es faci el que pugui sorgir de l’arbitrarietat del seu poder i que doni satisfacció als seus gustos i capritx, al marge de la rendibilitat possible que podria implicar l’aportació dels contribuents.
He parlat servint-me d’el·lipsis. Altrament si hagués dit: els polítics, els garants de l’ordre i de la llei, els que extreuen profit propi de la necessitat de circulació de mercaderies i de coneixements, i els que es limiten simplement a exercir el poder, que amb un sol nom podem dir dictadors... si m’hagués expressat així, tothom hauria dit que ja ho sabia; però no ho hagués vist i conscienciat tan clar con ara.
Els catalans – i m’atreviria a dir que molts pobles d’arreu del món, però especialment nosaltres, donat el nostre context específic d’actuació - estem en uns moments políticament i socialment molt delicats. Per ara el combat real no va més enllà de les paraules, de la dialèctica dels mots, però és que els mots que ens adrecen són tan ofensius i feridors – gairebé com aquells que en altre temps s’adreçaven als criats i servents de casa – que la reacció immediata és respondre amb igualtat de nivells, amb la mateixa maldat i baixesa intencional. Però sobretot el que no hem de fer és intentar “comprendre” els mots que en adrecen, agafar-los, digerir-los, verificar què hi pot haver de benèvol i respondre des d’aquest nivell, que és el que fins ara hem anat fent per no fer més tenses per a nosaltres les situacions.
No hem de “comprendre” el que ens diuen perquè la seva intenció no és la d’una desafortunada o mala expressió sinó una voluntària ofensa per provocar la nostra reacció física i així justificar la seva intervenció legal atès que, per ara, en el context mundial, i en especial l’europeu, difícilment seria acceptat pels altres poders que ho fessin a mà armada, per no dir un altre mot al que en altres temps ja hi estàvem acostumats. Un bon patriota dels seus va dir: “de tant en tant cal bombardejar aquests catalans; si tu no saps perquè, ells sí que ho saben”.
El que sí hem de fer és respondre’ls amb claredat, precisió verbal i fermesa de caràcter i fer-ho no des del seu plantejament sinó des del nostre, des de les realitats que ens estan malmetent. Aquestes ratlles indignades me les han provocat un seguit de presentadors televisius i radiofònics nostres, que parlen en català però que intenten esbrinar si en el que ens diuen els altres hi ha alguna raó justificada a la que ens calgui fer atenció per evitar asprors.
Res d’aquestes amabilitats dialèctiques; cal respondre segons els nostres interessos, en funció i relació amb el que ens malmeten, fent atenció al que ens destrossen. No sé si ells intentaran comprendre els nostres discursos i al·legacions, però del que sí ens sentirem satisfets és de que només oiran el que no volen sentir ni saber. No es tracta de cercar clivelles a les lleis per poder-nos justificar, no podem de cap manera acceptar el que ells en diuen una llei – que, per a més escarni diuen que ens obliga a tots -, llei que no és altra cosa que un dictat d’imposició sobre i contra nosaltres de la seva voluntat de domini i d’ocupació.
Ja no som a l’època de l’imperi romà – per no mencionar les dictadures modernes i actuals, que tenen la mateixa intenció de domini que qualsevol altre grup de pressió -, imperi i domini en el que es deia que si bé les lleis eren dures tanmateix eren lleis, normes de convivència, que calia complir i respectar si es volia mantenir la pax romana, l’ordre establert a punta d’espasa (de revòlver o de coet balístic). Ara el primer pel que ha de vetllar tota norma, tota llei, és que aquell a qui se li aplica la senti satisfactòria i adequada per a la seva manera natural o cultural de ser tot sent-ho en relació amb els altres. No hi ha uns de dalt i uns de baix sinó que hom és com la natura, la família i la societat l’ha fet, complexitat humana que cal captar sempre en la primera intenció i, seguidament, adequar-ho a la circumstància global dels demés. Aleshores la norma amida i organitza. Si així no fos, cap imperatiu coercitiu pot obligar els altres a acceptar i respectar el que no els té en compte ni consideració.
Presentadors i locutors dels media catalans: sobretot no mireu, primer, si els altres tenen raó en les seves observacions, generalment insults i desqualificacions; esteu segurs de les nostres normes de convivència i des d’elles intenteu que ens les respectin perquè els prenguem a ells en consideració. Les paraules, per a tothom, són instruments de combat: mostrem en primer terme el que elles defineixen i defensen; després vindran enteses i comprensions, si fossin possibles.
AGENDA
BLOC DESTACAT
EN PREPARACIÓ
COMPROMÍS
