Ara resulta que prefereixen més oferir-nos un Tàpies roig que no pas un Tàpies catalanista independentista. Diuen que el catalanisme de Tàpies era “a la moderna”, “no endogàmic” ni d’aquells nostàlgics, amb arrels familiars, que trobem a la corrua dels costumistes encuriosits que cercaven als inicis del XIX les bases populars d’unes essències que la modernitat anava arraconant i dissolent en una entitat superior de mestissatge universal sense color. De cap manera; Tàpies era català de pura rel, per la terra i per la parla que implica, per la família i pels sentiments, especialment perquè aquests darrers eren en el temps del franquisme trepitjats, negats, perseguits i anorreats. Tinc ben presents els versos de Carner que, al·ludint a l’entitat que ens constituïa com catalans, tant per la història com pel tarannà de l’expressió de la nostra especial manera de ser al món, en el record i, ara sí, en la nostàlgia, diuen (els versos carnerians): uns esquinçalls, en altre temps bandera, que l’artista enrabiat i combatiu recull com senyera, convertida en rogenques pintades o trenades barres sagnants impregnades en filagarses de groc.
Que per ser catalanista calgués, a més, assumir compromís polític, és evident. I que en aquells anys cinquanta i seixanta del s. XX l’única torxa enllumenada i amb empenta que hi havia a l’horitzó antifranquista a Catalunya era, pel suport que hi aportava la joventut catalana, el PSUC (malgrat els seus estires i arronses tàctics de ple oportunisme polític sobre la qüestió nacional). És en aquest sentit que aparegueren els contactes entre Tàpìes i els polítics, i les llagoteries d’aquests per tenir-lo com amic (cripto, en dèiem aleshores). Però del que ara es tracta és de constatar que Tàpies tenia una opció radical per la catalanitat que, a més, esdevenia també, pels trets que aleshores havia d’oferir el catalanisme reivindicatiu i territorial, un element plàstic essencial a la seva obra: quelcom de matèric, molt apte per a un operatiu art gestual que exigia, per a una correcta presència representativa, el que per idoneïtat demanava i oferia l’estètica que en dèiem informalista. Estètica que, amb intencions i representacions gairebé similars s’havia ja manifestat (Wols i Fautrier), amb valenta resposta contra els horrors i les injustícies humanes, polítiques i socials, durant i immediatament després de la segona guerra mundial, finida el 1945. Tanmateix, poc temps després, ja sota l’imperatiu de la guerra freda, aquella estètica seria més vàlida encara com arma de combat en les lluites entre el capitalisme mundialista i les d’alliberament de la classe obrera, del nacionalisme i del colonialisme oprimits, atès que s’havien malbaratat els esforços amb què els pobles havien contribuït a la victòria final en front de la barbàrie inexplicable dels feixismes internacionals.
Les actituds de l’existencialisme sartrià del compromís (engajement) reflectien ben bé aquella realitat. Més que obrerista i anticapitalista – que èticament Tàpies també se’n sentia – el que l’encoratjava a realitzar la seva obra plàstica era l’opressió de què eren objecte els esperits que, essent nats i havent sorgit de les essències de la terra i de les històries inherents, les idiosincràsies dels diferents pobles, els nacionalismes, a més incloïa el combat per mantenir la puresa dels diferents oficis, destruïdes per la creixent industrialització anònima de les societats de producció i consumisme estricte.
Si Tàpies va confraternitzar amb el PSUC era perquè en aquell moment el “psuquisme” implicava la reivindicació de les realitats humanes oprimides (encara que l’estètica oficial del PSUC i del PCE fos l’estampa popular), però no la política d’infiltració pactista a l’estructura franquista que aleshores ja no era només l’expressió de la voluntat del Dictador sinó també el manteniment de les prerrogatives dels terratinents i rendistes de tota la Península, amatents a retenir les diferències i beneficis d’estament, als que s’hi afegien els empresaris i gent de negocis, que es volia i desitjava expressament apolítica, estaments i grups socials que acabarien heretant la successió del Dictador.
Sobtadament, darrerament observem un debilitament de la radical catalanitat de l’obra de Tàpies. No sé qui s’hi pot sentir interessat. Jo diria que els mateixos de sempre, els que unitàriament estableixen que només hi ha dominats i dominadors.
