Pel que sigui, el fet és que les obres plàstiques de Tàpies han esdevingut una pedra de toc, un element de contrast entre la gent d’una certa cultura social i, no cal dir, entre els artistes creadors. Què és? Què signifiquen aquests grumolls matèrics enganxats a una tela, en un suport i, fins i tot, la presència dels suports mateixos  (tanques, objectes i estris qualssevol, embrollaments atzarosos de coses) oferts, per declaració del propi autor, com objectes d’art, recintes d’espiritualitat, reflexions sobre el que ens entorna?

Sí, és evident que hi ha una teoria general de l’art contemporani que ho justifica; inicialment, a Europa, se’n va dir art autre, i als EUA expressionisme matèric; s’acabà designant-ho tot informalisme, corrent o tendència estètica que prima la sensibilitat emocional per sobre d’altres factors.

El fet és que des que aparegueren a les galeries comercials i als museus aquest tipus de concrecions matèriques, especialment les de Tàpies, han esdevingut sempre qüestió de controvèrsia. Alguna cosa hi deu haver perquè mereixi l’atenció dels altres. Cert que les circumstàncies facilitaven i fomentaven aquest tipus tan especial de manifestació de sentiments i de pensaments: la guerra civil espanyola i, tot seguit, la segona guerra mundial del 1939-45, conflictes en els que es produïren tota mena d’escarnis a la naturalesa humana i salvatjades només pròpies de les lleis naturals entre animals de la selva. Davant d’aquestes realitats, com es podia oferir una imatge - excepció feta de la fotogràfica, que s’entenia com l’expressió directa i immediata de l’objectivitat real -, del que succeïa a la realitat social i que, ensems, pel que havíem après des del romanticisme i sobretot des de les dites primeres avantguardes de les primeres dècades del XX, en les que es reconeixia que l’art era ja expressió de sentiments personals i col•lectius reals del que succeïa al nostre entorn, i no pas unes formes passives, còpies visuals, del que hi havia o succeïa? S’entenia, enteníem, que un creador de formes tenia l’obligació moral de prendre part, i manifestar-ho i expressar-ho, en el que afectava negativament o positiva a la gent.

Així arribàrem entendre aquells gargots, aquelles creus, aquells taques de color i gruixos de matèria esquinçada, malferida i esgarrapada. Així copsàvem els objectes que Tàpies ens oferia expressament a la nostra sensibilitat perquè, crèiem, en traguéssim idees i emocions. Així s’expressava Tàpies al respecte als inicis dels anys 60: teles de gran format, grans espais, grans superfícies silencioses, grans masses en rara equilibri, desolades, abandonades, de vegades torturades. Grans murs infranquejables, grans parets, murs de lamentació, refús de mirar el món, indignació per aquest món, indigne món de l’home, del nostre home. O, paradoxalment, mur-espai, tancat-obert, portes que duien a altres portes. Aquests mots eren el reflex escrit d’unes pintures i/o objectes que l’autor elaborava en relació a la seva circumstància i a la del fracàs de la gran lluita per l’alliberament de consciències i cossos físics que entenien havia significat la segona guerra mundial; guerra que començàvem a entendre que havia sigut un gran negoci empresarial. Tàpies, en una mena d’escrit amb guix al mur, un grafit en realitat, plasmava d’una manera altra, nova, percudint el que notàvem que havia passat. Tàpies esdevenia l’artista del moment; ben cert amb altres artistes d’altres contrades igualment expressius i durs amb el context sociopolític.

Però al cap d’uns anys, Tàpies canvia la intenció de la seva obra instal·lant-se en un sensualisme de la immediatesa que implica un deseiximent per a ell però que deixa orfes aquells que veien, en el que ell havia esdevingut portaestendard, l’abandonament del compromís per instal·lar-se només en les vivències més simples, senzilles i allunyades del compromís actiu. La cèlebre cadira als núvols que presideix la seva fundació és un indici de distanciament de la realitat del món. Que potser és la trajectòria humana aquesta? Ens sabria greu i no ho creiem. Potser ens haurem de possessionar de la totalitat de l’obra de Tàpies i fer-li dir el que nosaltres pensàvem: l’escarni dels estralls en el camí vers l’alliberament.