Amb en Fabià Estapé només he tingut la relació que en Josep Pla designava com la de “saludats”, res més; però l’observava i em fixava en la seva impertinència suficient quan parlava, atès que era ell qui sempre parlava i no escoltava si no li plaïa la puntualització que se li fes. Però no és una qüestió personal la que em mou a escriure aquests mots sinó aprofitar l’ocasió per fer algunes observacions sobre els economistes i l’economia, el primer dels quals segurament va ser un secretari d’Amenofis IV (que modificà el seu nom per Akhenaton), que impulsà el faraó a canviar les estructures socials; després, potser, Aristòtil. Tots dos feren observacions sobre l’organització de l’economia de casa, de la família i de l’Estat, siguin ciutats o dominis imperials.
El que han dit els economistes més assenyats és el que tothom sap i que ensenyen a les beceroles dels estudis que abans en deien de comptabilitat i teneduria de llibres i que ara reben el nom d’acròstics molt pomposos: que el que es posa a la butxaca dreta dels pantalons no pot sortir per la butxaca esquerra en escreix. I això per què? Perquè “les persones – com va assenyalar Adam Smith – es mouen per passions” que cal tenir molt en compte si es volen equilibrar ingressos i despeses. Que el món, t’hi posis com t’hi posis, segueix els seus ritmes, com assenyalaren també els fisiòcrates. Que tanmateix, si hom observa els espontaneïsmes naturals i socials hom hi troba unes certes regularitats – com en tot el que són accions – que, si s’hi està amatent, podrien aportar coneixements d’unes normes que permetrien ordenar i organitzar més raonadament, des d’una ètica, la dinàmica natural i la social; serien les lleis que Karl Marx - i fins ara ningú ha desmentit – va establir en els seus estudis de les societats en base industrial de capitalització prèvia (com ho han estat fins ara les expansives i globalitzants societats productores i consumistes actuals). I una darrera observació, la del britànic Owen: que el món és una sopera i si hi mengen molts el menjar serà més reduït; cal, doncs, filar prim.
A part d’aquesta mitja dotzena d’observadors opinants d’obvietats, tots els altres que es diuen economistes només deixen anar opinions que es revelen molt menys bàsiques que les esmentades. Que el capitalisme és ferotge i explotador de la força de treball dels obrers – ara en diem assalariats perquè així no hi intervé la realitat de l’espoli sobre la producció – és una obvietat que ja havien iniciat els burgesos, que ho eren perquè tenien, sense utilitzar la força del domini, més iniciativa que el comú de la gent amb la que convivien.
Al bell mig del medievalisme autàrquic del franquisme i en el context d’un dinamisme occidental que permetia menjar i gaudir de quelcom més que el que és natural i espontani, l’Estapé es presentà parlant de Keynes, de Schumpeter i de Galbraith, els “economistes” de l’horitzó de les promeses possibles, aquells que entenien que si reduíem les passions dels dominadors polítics i econòmics, potser a tots ens aniria una mica millor per subsistir amb dignitat.
I és aquí que podríem fer-hi entrar en Fabià Estapé. Obtinguda la càtedra de política econòmica, 1960, a Saragossa, començà a predicar les teories de Keynes sobre la solidesa de la moneda en funció i relació a una demanda de mercat efectiva i no d’un patró o prestigi monetari sense base (tesis que sembla acabaren convencent en Franco); continuà mostrant i predicant l’existència d’un capitalisme humà, obert a la societat global – Schumpeter: el capitalisme es veurà forçat a socialitzar-se per sortir-se’n de la seva pròpia avidesa acumulativa sense massa aldarulls -. Finalment l’altre recurs de l’Estapé fou aportar als nostres àmbits les qüestions reals del mercat competitiu plantejades per Galbraith: a les necessitats directes, per “l’efecte demostració” hi ha les indirectes, fomentades pel mercat i les propagandes i publicitats, factors que cal considerar per fer quelcom més que anar tirant en les qüestions de la societat real en conflictivitat constant.
Amb el que hem exposat sembla que ens trobem a l’actualitat més rabiosa; els economistes parlen però els factors reals que actuen a la societat, si bé els poden enunciar, tanmateix se’ls hi escapen constantment. Que se’n tornin a casa; gràcies!
