L’eximi i sacrificat Antonio Machado escrivia en el discurs, que no va arribar mai a llegir, 1931, d’ingrés a l’Academia Española de la Lengua, que era poc sensible als primors, pulcritud i polidesa de la forma i del llenguatge si aquests no són consolidats pel seu contingut (si la significació no és el seu nervi). Aquesta observació machadiana m’ha encalçat ara en observar de nou les cal·ligrafies que són presents a moltes obres plàstiques actuals (Miró, Ponç, Cuixart, Tàpies), a la utilització de les cal·ligrafies en totes les variants tipogràfiques dels idiomes possibles (Rauschenberg, Niebla) i de les imatges fotogràfiques i digitals de què se serveixen moltes persones – la majoria de les quals volen presentar-se i oferir-se com artistes creadors (els video-clips de tants i tants cantants) – per aconseguir expressar-se, automanifestar-se, dir-se, mostrar-se com portantveus, profetes o denunciadors d’infinitat de desastres socials que actualment són presents a les nostres societats humanes.
Aleshores aquesta mena de collage entre formes plàstiques, cal·ligrafies o tipografies i imatges amb veus o sons gravats, em donen la impressió que cap dels mitjans (els media) utilitzats té prou força per assolir l’expressió de la que haurien de ser portadors i manifestació. Hi hauria una decadència – respectes d’altres èpoques més convençudes d’elles mateixes - o una insuficiència de les formes establertes actuals per expressar el que ocupa i preocupa les gents d’ara.
Però també aquest recurs al collage de media i de procediments de composició d’expressions presents sota forma plàstica, cal·ligràfica o d’imatge pot indicar que les formes nítides que cercava Machado ja no són possibles actualment atès que formes i llenguatges en general han perdut actualment els seus continguts culturals estrictes, aquells valors simbòlics que els feien clars i distints, expressius i representatius d’allò a què al·ludien o mostraven. I en canvi, tanmateix moltes manifestacions d’estricta comunicació informativa que fins ara circulaven en calculats formalismes simbòlics, gràfics i d’imatge, directament i fàcilment assimilables, s’han posat de manifest com formes, cal·ligrafies o icòniques plenes de sentit altre que l’estricta formalitat que se’ls hi atribuïa i les copsem en tant que amagatalls encobridors de tota mena de trampes socials, falsedats, i ignomínies sub liminals que recorren al formalisme – una aparença sense contingut o significat - només per encobrir el que no s’atrevirien a mostrar directament.
Jordi Benito, un extraordinari artista que en un moment donat convertí el seu propi cos en instrument d’expressió i representació plàstica – bodyart i performances -, a partir d’un nou concepte de la creativitat passà a escriure mots i números als seus heterogenis collages plàstics. Com bon artista fabulador imaginà tota mena d’explicacions però els resultats de la seva obra són més suggerents que no pas directament expressius. Tal com queden muntats els complexos collages-plàstic-matèric-cal·ligràfics amb signes al·lusius a la matemàtica contemporània, l’impacte que provoquen és el que s’hi fa referència o s’hi denúncia alguna cosa, referència a vegades aconduïda per algun mot o per alguna forma més o menys identificable que, aquests signes i elements, sí que tenen referència directa a quelcom de real present a la consciència del perceptor.
El que queda clar de tot plegat d’aquesta fusió i confusió entre plàstica, grafisme i imatge és que les formes generalment ja no poden funcionar soles – en la seva evolució han deixat els continguts que les explicaven, les feien discursos evidents a la ment i a la comprensió – i necessiten les formes de la complementarietat d’uns mots que, ells mateixos, ja només tenen el significat que cada context social precís els dona i que per a aquell que no en formi part, no hi pertanyi, no seran altra cosa, també, que formes sense contingut. A no ser que, com succeeix actualment mercès als media audiovisuals, aquests preparin l’oient i visualitzador per interpretar la comunicació informativa que, en darrer terme, sempre és una forma, una paraula, una cal·ligrafia. Actualment només veiem i entenem pel que ens informen els media, els que fan i desfan la realitat al marge de tota objectivitat.
