Podríem dir que són dos arquitectes – algunes de les construccions dels quals són fàcils de trobar en el nostre desplaçament pels territoris propers a Barcelona – a l’encalç d’un fotògraf? O bé seria a l’inrevés? El que queda clar de tot plegat és que es tracta d’una qüestió de visualitats. Sempre semblava que els arquitectes miraven les seves estructures des de fora i en la mesura en que els plaïa les acceptaven, les corregien o les refusaven (tot plegat, ben entès, després que també fos acceptada la funcionalitat social del buit que determinaven aquells espais delimitats). Però a l’ocasió d’un encontre “Escenaris en trànsit” reconegut com d’interès cultural i docent entre el fotògraf Joan Fontcuberta i Roldán+Berengué arqts, sembla que entre els interlocutors s’hagués plantejat què hi feia aquí la qualitat humana de visualitzar. El fotògraf creava unes realitats que eren reals a la imatge però inexistents en la realitat que reproduïen; exactament el contrari del que des del seu descobriment semblava la motivació i la justificació d’un mitjà que havia sorgit perquè feia possible retenir en imatge la realitat no per la seva definició lineal ni cromàtica però sí per les diferents intensitats de llum que envoltessin la realitat.

Tanmateix serà aquest recurs que servirà a Joan Fontcuberta per començar a crear sers, ens, que només existeixen si una determinada quantitat i intensitat de llum ho fan possible i, a part, un discurs adhoc incita l’ull humà a advertir-ho. En el fons vindria a ser el vell joc de les ombres que creen fantasmes la realitat dels quals rau a la ment de l’observador. Fontcuberta ja ens havia advertit que una impressió fora del context que la genera crea un nou conjunt perceptiu amb la seva derivació conceptual: fa veure físicament el que no hi ha.

Els arquitectes, però, se senten convençuts que no hi ha forma arquitectònica – que vol dir un entramat sòlid, coherent i útil (Vitruvi dixit) – si no la precedeix i la presideix una idea (el projecte seria la pràctica de la idea). Però allò del que ara ens adverteix Roldán+Berengué és que l’arquitectura, cert, és per viure-la però, encara més, per mirar, des d’ella, enfora. En aquest mirar des de l’arquitectura la realitat de l’entorn és diferent si s’observa des del projecte de visualització que proposa el fet estructural elaborat; són els “escenaris en trànsit”. Efectivament una cosa és una visualització angular precisa i delimitada (la proposada i acceptada com l’habitual), una altra és que s’emplaci a 180 º, i quelcom d’especial ho seria a 360º. Però és que hi ha una altra visualització que només pot proporcionar l’arquitectura: una visió forçada des d’angles visuals precisos i limitats, plantejament que és normal des d’obertures diferenciades de l’estructura arquitectònica (les diferents finestres) però que no ho és quan aquesta estructura imposa un seguit de visions forçades simultànies. Les visions del que pugui ser la realitat de l’entorn s’encreuen a la ment i la indefineixen provocant un concepte altre del que ens envolta. Encara més, unes projeccions d’imatges expressament elaborades i definides poden crear espais practicables insòlits. Per mostrar-ho, Roldán+Berengué han elaborat els dibuixos i maquetes que reflecteixen el que per uns seria una distorsió i per ells és una construcció.

La coincidència entre els contertulians es pot establir dient que Fontcuberta crea la realitat visual des de la fotografia i que l’estudi arquitectònic la crea des dels angles de visió que imposa.

Amb un acord final: que la ment i els instruments o estructures acaben amb la resistència, la resiliència, de la realitat a ser trencada, trossejada. Però és que potser no hi ha altra realitat que aquella que ens imposen o que acceptem.