De com captem i entenem aquest món és una qüestió que, si bé no és peremptòria, tanmateix és determinant en la manera com l’entenem i conseqüentment ens comportem. Aquesta reflexió arranca de l’intent d’arribar a comprendre per què hi ha tantes maneres i actituds diferents davant el que semblaria obvi: la realitat.
Una vessant de la reflexió m’ha semblat extreure-la de la visió en directe de determinades obres del pintor surrealista Joan Miró. Els que tenim el que en diem la mentalitat occidental sabem que la realitat existeix però el que fem tot seguit, quant hem d’enfrontar-nos-hi en parlar-ne, és donar nom a les coses; tot seguit muntem una relació entre el que hi ha, que podem designar com elaborar una mitologia (els mites), i finalment, quan no trobem solucions satisfactòries ens en sortim dedicant-nos a la ciència.
Els que entenem com orientals opten per actituds ben allunyades d’aquesta: accepten la realitat davant de la que es troben i procedeixen usdefruitar-la, extreure’n els elixirs, els goigs i satisfaccions.
Podem encara parlar – en el món de convivència de cultures i civilitzacions actuals – d’una altra manera d’estar i de ser al món, la hindustànica i/o budista; trobar-se en el món en aquestes cultures consisteix en no parlar de la realitat i limitar-se a viure-la.
Passem ara al seguit d’imatges que l’exposició “Miró, l’escala de l’evasió” (però que també es pot resseguir al catàleg que s’ha expressament editat) ens ofereix a la visió. En quaranta obres que comprenen del 1917 fins el 1974, una persona, un ser humà diferenciat i específic – Joan Miró -, que té i sent una certa predisposició per a l’expressió plàstica, plasma d’una manera continuada i creativa la seva visió sensible de la realitat del món. L’opció visual plàstica de Miró és que no intenta aprehendre ni fruir del món objectiu, dit pels altres el real, sinó que la seva resposta plàstica a la realitat sensorial és la d’elaborar la imatge que, a la classificació occidental que he indicat, equivaldria a establir-ne la paraula.
A La rodera, 1918, la forma pintada (i dibuixada) correspon al concepte que té qui mira del que els sentits li ofereixen, és el que correspondria al que hem dit la nominació; pintar és donar forma a la impressió sensorial.. Miró sap des d’ara que la “garrofa” que porta a la butxaca li assegura la transitivitat entre percepció i forma, realització acomplerta que podem trobar a Cap de pagès català, 1925, entre altres obres. La subjectivació plàstica sensitiva i onírica s’ha acomplert.
Com que a l’obra de Miró sempre hi és present la realitat, com impressió hàptica o onírica – postulats propis del surrealisme -, l’artista, per la relacionalitat que exigeix la sociabilitat, recorre a una integració dels elements que queda expressada en el que hem senyalat com el mite, el que es conté i presenta en la proposta plàstica que trobem, per exemple, a Natura morta del sabatot, 1937.
Només ens falta, perquè Miró segueixi plenament el tarannà dit occidental que apropi la seva obra a la recerca científica, que extregui de la “realitat” el que aquesta pot donar a través de sensacions, sentiments i emocions. Per altra banda Miró ens ho diu quan declara que més que no pas el quadre mateix, el que compta és allò que llança a l’aire, allò que escampa. La ciència occidental procedeix a aquest tipus de significacions de la “realitat”: el que mostra, declara, ofereix és el que a cada moment, des de i per a cada persona, observador, consumidor (amb tot el que aquests tres mots puguin implicar) troba que hi ha, succeeix, al seu entorn. L’obra de Miró que ho fa palès és un exemple extret dels seus “tríptics”, és Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari, 1968. El que hi trobem són els tremolors, dubtes, inseguretats (podria ser també una esperança) que experimentem davant la visió de l’obra. No ens estranyi res. La darrera obra de Miró fou una ratlla negra horitzontal i un punt negre a la banda superior. Hi havia escrita entre els seus papers “merda”. Tot una idea de la realitat social.
