Les reflexions que segueixen les ha generat la recent declaració d’un polític de partit, espanyol, dient que “no necessitem algú que unifiqui les nostres idees sinó un líder que ens digui què hem de fer”. Per tant el contingut ideològic ja és a l’estructura del partit i no és l’expressió de les ànsies dels seus membres sinó que el que és determinant en el partit són les ordres que doni el dirigent o, com es deia fins fa ben poc, el bureau, la direcció, que té la seva expressió en el líder.
Sentir avui dia encara això és terrorífic, atès que ja estem reconeixent que el món actual, i perquè les tecnologies ens ho permeten, és perquè cadascú es pugui realitzar segons capacitats, somnis i desitjos. El líder a què al·ludia abans seria per frenar tot això, a no ser que l’entenguéssim com un messies il·luminat i, aleshores, no hauríem fet cap pas endavant malgrat la rica capacitat actual de coneixements.
Això ens planteja molt seriosament la qüestió de què és un líder i quan aquesta figura social esdevé un dictador, algú que per la força d’obediència obliga que es compleixi la seva voluntat. Històricament al segle que acabem de passar, el XX, n’hem tingut molt dures experiències de la transmutació del líder en un usurpador del lideratge.
S’és líder perquè se saben orientar i fer efectives unes idees que es generen o s’han ancorat en algunes persones o grups socials, però no s’és líder quan es tenen i s’apliquen idees pròpies que - vés a saber per quins set sous - es volen implantar per a organitzar o dinamitzar un determinat sector social o una comunitat global. Aclarim-ho una mica més i posem alguns exemples per evitar la confusió entre els dos objectius diferenciats que volem senyalar per a aquesta disjunció nominal. Són líders els directors de recerca científica, de producció o de mercat, els creadors d’unitat d’acció manifestada en l’objectiu d’una tasca del tipus que sigui, política, per exemple, i també ho són els que saben assumir i resumir els impulsos expressats per determinades persones i/o entitats socials.
Però si no hi ha res de tot això i el que se cerca és un impuls per menar una acció, efectivament també es necessita un líder, però aleshores serà ell el que aportarà les idees de les que els altres n’estan mancats, encara que sentin inquietuds de canvi. Aquí reapareix la figura de líder però revestida d’uns interessos propis personalitzats que acaben convertint-lo en dictador pels dictats, obligacions de conducta i comportament, que imposa als altres, que els afectats acaben assumint cegament com propis. El dictador és el que absorbeix en la seva persona la totalitat d’unes ànsies generosament sentides, d’uns objectius individuals, benintencionats o malèvols, i també la necessitat de que es realitzin i portin a cap.
L’habilitat del dictador és la d’unificar voluntats, d’unir projectes i sentiments dispersos de diferents individus i aprofitar-se’n per orientar l’acció només en benefici propi, personal, en funció del seu exercici d’autoritat. És el cas manifest de passar del lideratge a la dictadura, d’imposar el domini.
El líder és qui per uns condicionants personals adequats als objectius i propòsits encapçala l’acció; el dictador reverteix el desigs i necessitats dels altres en plaer, goig i satisfacció pròpia.
A l’antiga República Romana, davant de situacions difícils d’encertar, per resoldre-les designaven per un temps determinat un dictador les opcions del qual s’havien d’obeir; però acomplert el termini era jutjat pels encerts o errors en les decisions preses. A vegades cal una voluntat ferma i una obediència sincera. Però el que no s’admet és que del lideratge es passi a la dictadura.
