Al CCCB, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, s’hi han produït novetats; però és que no ens havíem adonat que era una central ideològica del PSC, Partit dels Socialistes de Catalunya, mentre aquest organisme polític no va poder tenir el poder a la Generalitat de Catalunya? El fet era sibil·lí i la persona que s’hi va posar al davant per dirigir-lo, Josep Ramoneda (Cervera, 1949), es mostrà des de bon inici un excel·lent professional comprensiu vers les intencions de l’organisme que havia creat aquella estructura perquè hi fossin tractades les idees d’una certa manera.
El CCCB fou creat el 1989 com un centre cultural subvencionat per la Diputació de Barcelona, evident rèmora geopolítica d’àmbit provincial des del segle XIX i suara mantinguda amb arguments democràticament no massa clars. El PSC, implantat més aviat als nuclis obrers i no podent aspirar a fer-se amb la Presidència de la Generalitat de Catalunya, que requeia en CiU per la seva major implantació al territori en front dels nuclis urbans densos, necessitava, després d’un seguit de fracassos, desmuntar la idea d’una política des del territori per passar a cantar les excel·lències d’una certa antiguitat clàssica en què foren les ciutats les organitzadores de la civilització i la cultura. Amb el temps s’adonaren que el que convenia era potenciar la idea de que és la ciutat la que determina la importància ideològica d’un territori. La creació del CCCB encobriria sota l’aparença de la cultura i la seva expressió artística les intencions de centre ideològic real de descrèdit de la política territorial catalana de CiU.
Com queda posat de manifest, res és innocent, encara que només es mostri com una qüestió de sigles i de símbols. El que pretenia el PSC a través de les accions culturals dirigides per Ramoneda era potenciar la idea que només a les ciutats, els nuclis urbans densos, hi ha cultura i creativitat; la màxima aspiració que pugui assumir el territori (l’arrière pays, diuen els francesos) és la de rebost nutritiu fisiològic de l’autèntic lloc polític d’acció creativa; la ideologia és patrimoni de la ciutat; és així com es van veure els Jocs Olímpics del 92. Pasqual Maragall i altres dirigents del PSC per qüestions de poder foren l’ànima del que es desenvolupava al CCCB.
Ara bé, tanmateix res anul·la la qualitat de la tasca de Ramoneda, encara que fos unilateral i ideològicament i políticament orientada. Per fer-ho evident i valorar positivament les intencions comença les seves activitats – algunes d’elles realment molt excel·lents i ben instal·lades (no hi mancaven els diners) – presentant mostres de biografies culturals de ciutats a través d’alguns dels seus personatges cabdals: la Dublin de James Joyce, la Lisboa de Pessoa, la Trieste Magris, una Praga amb Kafka i una Buenos Aires amb Borges, per exemple. Però s’hi presenten també altre tipus de mostres: estudis monogràfics sobre l’escala com a mitjà d’accés, l’Albània i Tirana sota la dictadura de Hodja, una mostra sobre Barcelona i els seus problemes polítics i de capacitat creativa, etc.
Els muntatges ben estudiats i estructurats en relació a l’edifici, potentíssim arquitectònicament tant el dels segles XVIII i XIX com en la reforma del XX, s’hi enquibien a la perfecció, que a més de tota la qüestió documental que calgués s’assortia amb unes instal·lacions d’imatge artística i fílmica, especialment aquesta, d’excepció. Però tot plegat era, sempre, per mostrar que la política només es pot fer des de la ciutat, de la polis, atès que més enllà no hi ha res.
Els polítics del PSC, forçosament municipalistes per qüestions de densitat de vot urbà obrer immigrat, tenien en Ramoneda el seu ideòleg. Catalunya, per aquella estratègia política, havia desaparegut.
Calia reflexionar aquesta qüestió i sobretot cridar l’atenció dels servents del poder i la intenció d’aquest.
