Una certa tipologia formal de l’arquitectura la dividiria en tres tipus: l’arquitectura horitzontal, que sempre s’escapa per l’horitzó, i l’arquitectura vertical, que sempre busca el cel, i un tercer formalisme arquitectònic que seria el d’arquitectura d’interior, que se l’emprèn amb les estructures i/o l’ornamentació. Simplement es tracta de tres maneres d’entendre i viure la vida que assoleixen la seva manifestació també a l’arquitectura.

En aquesta ocasió tanmateix em limitaré a dues, l’horitzontal i la vertical, perquè totes dues he pogut recentment sentir-les i viure-les en persona i gairebé sense moure’m de la ciutat on visc: Barcelona. Els dos autors arquitectes són també barcelonins de treball i d’acció. Són en Josep Llinàs i en Jordi Garcés.

Per exposar les meves indicacions em centraré als edificis, del primer, la Biblioteca Jaume Fuster i l’Institut de Microcirurgia Ocular; del segon, a les dues reformes o ampliacions successives del Museu Picasso i a l’edifici de l’Hotel Catalonia Plaça de la plaça d’Espanya. Tot a Barcelona.

La passejada per les dues obres de Llinàs ha estat sempre tenint present l’horitzontalitat; qui es troba emplaçat en les seves estructures sempre busca la circulació en horitzontal, en un sortir vers l’horitzó. Horitzó que normalment és de llum, però que també pot implicar la possibilitat d’escapar. Tota l’estructura, amb tot els matisos de llum o d’ombres que implica o en les mobilitats a que invita, l’element determinant és l’horitzó. Hom es troba a l’ineluctable fet arquitectònic, que fins i tot pot sentir sedant i beneficiós, però la invitació a la immanència del cos i de l’ànima és l’horitzó. La manera de ser-hi és perquè puc raure sempre fora.

L’altra arquitectura, la que sintetitzem amb Garcés, es planteja altres qüestions: la presència del mur, que no és opressor sinó protector, acollidor, fins i tot càlid i que invita sempre a aixecar la vista i els ulls vers el zenit, ver el cel; aquest tipus d’arquitectura t’encaixa en un recinte i impulsa a dirigir la mirada amunt, fugir de la frontalitat. No és l’arquitectura tancada sinó l’arquitectura de la protecció, la de l’arrauliment.

És obvi que en tots dos casos els materials i les tècniques constructives poden ser les mateixes, però el que canvia és l’esperit creador que les organitza; hi ha gent que es volen expandir cap endavant i altres que cerquen fer-ho cap amunt.

L’arquitectura no és quelcom de banal, és quelcom molt vital, que interfereix a la vida i, fins i tot, la qualifica. En altre temps tota estructura podia quedar reduïda a la de l’escalf del bou i el baf de l’ase, presents al néixer i necessaris per subsistir; però ara l’arquitectura és o hauria de ser el sistema estructural que acull la nostra persona, la protegeix i l’encoratja vers unes emprenedores possibles realitzacions vitals i intel·lectuals, pròpies del gènere humà. S’hauria de poder escollir l’arquitectura del propi projecte vital.

Dels que s’entretenen en els detalls que els envolten, en parlarem en una altra ocasió.