L’emergència de la llum des de la tenebra o l’enfonsament de la claredat a la foscor són fets vitals als que podem assistir cada matí i cada vespre de la nostra vida; el que passa actualment és que vivim immersos en un clímax de llum artificial i no som conscients d’aquesta successió natural que és similar al procés del nostre condicionant orgànic que ens fa cada dia ser més grans, més desvetllats a les lectures dels processos de variació del que passa a l’entorn i ens afua o estaborneix les sensibilitats per ésser conscients de tot plegat.

Els realistes antics i els contemporanis, amb simbolisme o sense, ho saben molt bé tot això; en una simbiosi entre clàssics i moderns podem dir que amb el seu cant i amb el seu bec els galls cada matinada tot sonoritzant-lo caven afanyadament l’horitzó provocant-li l’escletxa de la que n’emergirà l’aurora i tot seguit en sortirà l’esplendor de la llum. Perquè el que importa en el viure vital és el projecte; sense projecte no hi ha existència assumida possible: viure és fer-ho cada moment amb intenció, amb finalitat, amb desig d’obtenir precisament els fruits generats pel mateix viure, atès que, altrament, tot plegat s’assemblaria a la letargia aparent de les pedres que se’ns mostren falsament inertes als sentits.

Així ens ho hem organitzat els humans – que per això ho som -; de cada tasca ens en surt una nova possibilitat d’acció: res fineix mai. Hem de ser atrevits i conscients que cal fugir del malastre del poeta desesperat que se sent cada nit més pobre i cada matí més desesperat. Al contrari, com que no hi ha discontinuïtat, la tenebra – o el mig jorn esclatant – és sempre el pas obligat per a la nova acció; els capvespres tèrbols inclouen sempre les matinades ardents, els neguits de la foscor són els al·licients per entrellucar el que encara ens queda per desenvolupar d’allò que s’ha de manifestar perquè no ha esclatat i vol i desitja fugir de l’ocult del que encara no hem sabut o no hem estat capaços d’alliberar-lo. Que tot plegat és així ens ho mostra a bastament la realitat del viure quotidià. Els més instal·lats a la perifèria vital coneixen de la indiferència entre el goig i el dolor: inexorablement l’un deriva de l’altre.

Més que capir-nos com homes fàustics – els esgarips de l’acció - potser hauríem d’entendre’ns, ara, com homes atrapats a la trama social, que és el que més s’assembla a la tenebra. El poeta J. V. Foix, amb optimisme desesperat però no desesperançat, ho deia: Us sé dorments en inclements pagodes / [però] Jo, [parteixo de] l’aiguaneix d’un planell sobirà.

De l’aparent abissalitat del viure en sorgeixen les terres que esdevenen sorpreses de l’existir: són els nadals i els caps d’any, els solsticis i els temps de tasca; aquests són els àmbits de les dèries humanes.